Malgrat que no és sant de la meva devoció, en aquesta ocasió, i sense que serveixi de precedent, comparteixo la visió expressada per l’alcaldessa de Barcelona sobre el que està passant a Catalunya, on la qüestió ja no és referèndum sí o referèndum no, ni independència sí o independència no. I és que el que hi ha en joc en aquests moments, tot just a deu quilòmetres al sud de la frontera del riu Runer, és la defensa de drets i llibertats fonamentals, molts d’ells cabdals en un Estat que vol ser –potser en aquest cas només dir-se, tant se val– Estat de dret i democràtic. La llibertat d’expressió, d’opinió –i gairebé de pensament–, el dret de manifestació i de reunió i, segons com es miri, fins i tot el de treball estan amenaçats a Catalunya per l’obsessió del Govern del PP de Mariano Rajoy, i dels tribunals que li segueixen el dictat un cop liquidada també la separació de poders, de retornar la jove democràcia espanyola als temps en què la policia vestia de gris. Tallar la llum a places o locals on es fan determinats actes, l’entrada de la guàrdia civil a redaccions de mitjans de comunicació, impremtes i altres empreses, ordenar el tall de pàgines web, arrencar cartells i fins i tot actuar en una actuació castellera perquè un dels joves del pom de dalt portava un full amb un simple sí, en són només petits exemples. Davant de tot plegat convindria que el nostre Govern anés més amb compte que mai a l’hora de decidir en qui s’emmiralla, i es desdigués una mica d’aquesta obsessió de mirar cap al sud cada vegada que vol cercar consells i assessoraments, ja que, si ens descuidem, encara encarregarem l’elaboració d’una llei antiterrorista a un gihadista d’Estat Islàmic.
