El temps –només és qüestió de temps– vola, i els anys, en alguns casos, també. Els aires fètids que corren ens han fet fora de Disneyland per sempre més. Els que no fa gaire inauguràvem la quarantena vam viure, fins aleshores, despreocupats de tot allò que, dècades enrere, havia fet anar de corcoll els nostres progenitors. Al llarg de la trentena vam habitar un territori límbic que ens permetia gaudir, potser contra natura, de les mels de la joventut dilatada gràcies al Carnet Jove 35+.

Vam viure feliços fins a l’arribada dels primers cabells blancs, el vestit de gala que es posa la naturalesa per avisar-nos que el crepuscle es va apropant, per molt que, complertes ja unes quantes primaveres, ens entestem a fer servir els mateixos pantalons de fa anys, amb unes talles de decalatge, o que sota les seves estretors deixem entreveure el logotip de la nostra roba interior i, en alguns casos, el testimoni d’un tanga o un slip mínims amb efectes afrodisíacs, laxants o vomitoris, segons el cas. Sigui com sigui, cada mostra capil·lar amb dèficit de melanina és, més o menys, com una boia que ens adreça a algun record que no hauríem d’oblidar. Aquesta és, crec, la gran maledicció de fer-se gran: a canvi de cada vivència, de la seva evocació, paguem el preu astronòmic de veure passar els dies, de no desfer-nos mai de la nostàlgia premonitòria que tot passarà. Ni tan sols els mites són immortals: miro Clint Eastwood i en la seva cabellera nívia hi intueixo la certesa de la seva absència. Penso en els enyorats Jessica Tandy, Paul Newman o David Bowie (aquestes són les meves icones, però tothom té les seves), que es van esvair per fer-nos sentir una mica més sols. El temps no fa condicions especials ni tan sols a les llegendes. I em resulta inevitable recordar els meus (pretèrits, mítics) anys d’universitat i sentir enyorança per les tardes passades estudiant, a recer de la llum crepuscular i d’en Jaume, company de pis i bon amic. El rememoro aïllant-se del món amb uns cascos de protecció auditiva: mai sabies si planejava atacar el temari de dret internacional comparat o si baixaria al carrer amb un martell hidràulic a reparar les canonades del gas. Ens vam menjar les hores, asseguts al menjador sense dirigir-nos la paraula, capbussat cadascun en la seva martingala. No podríem haver-nos fet més companyia.

Salinger, per boca de Holden Caulfield (o és a l’inrevés?), va dir fa més de sis dècades que no s’ha d’explicar mai res a ningú, si no vols trobar-lo a faltar. Jo duc mostres de blanc a la meva cabellera (no gaires, tot s’ha de dir), balises del meu passat, que deixen palès com de condemnat estic a trobar gent a qui explicar coses, a qui estimar, i a qui enyorar per sempre.