Endevineu on solia fer vacances la gent a l’estiu, al segle XXI? A la costa! Increïble, oi? Quan plovia, tothom rondinava i esperava amb deler la pausa estival per ocupar les platges. A Blanes o Salou? Ui, allà no! Els guiris van colonitzar-les, gradualment i sibil·lina, al llarg dels anys, i van fundar-hi repúbliques independents on el balcòning era legal, als hotels se sopava a quarts de sis de la tarda i els nadons naixien amb un cubalibre sota el braç.
Uish, disculpeu, que a vegades se m’escapa alguna ruqueria. Per desgràcia, fa molt que la majoria del litoral va anar-se’n a prendre pel c** per culpa de l’escalfament global. Ostres, ja hi torno... Perdoneu, que acostumo a encendre’m, parlant d’aquest tema. Doncs sí, encara que ara no ho sembli, hi havia quilòmetres d’arenals on ens amuntegaven a arrebossar-nos a la primera oportunitat. Podeu creure-us-ho? El personal podia arribar a passar-s’hi les hores, estirat al sol, ens banyàvem a l’aigua salada, saltàvem des de les roques, establíem lligams amb les meduses... Fa temps que ja no és possible: els oceans van engolir aquestes zones i milers de poblacions van quedar sepultades sota el mar. Reprenent el que dèiem, no recordo haver-vos-ho explicat amb anterioritat, l’extinció d’espècies animals va venir acompanyada de la desaparició d’altres espècimens més molestos que les meduses. Ja no podíem estirar-nos a la sorra, però per contra vam estalviar-nos haver de patir la visió de certs tatuatges, els tangues dels banyistes i els festivals que els diumengers es muntaven amb la casa a sobre. Abans que les coses anessin així, si a l’agost es produïen precipitacions tothom s’emprenyava, i quan planificaves una escapada on fos era costum fer una ullada a la previsió meteorològica per a l’endemà. Allò que feia el meu amic Rafa: a ell, no sé per què, sempre li sortia pluja. Ara, ja ho sabeu, això no cal, perquè fa la tira que la temperatura del planeta va superar els 50 graus i és estrany que el termòmetre en baixi. No plou gairebé mai, i si ho fa, malament. Canícula i més canícula. Tant és així, nenes i nens, que fa dècades que Cantant sota la pluja va deixar de ser considerada un musical i a dia d’avui només es pot veure als canals de ciència-ficció.
Alguns se’n fotien, sentint a discutir sobre el canvi climàtic, i en negaven l’existència. Inclús després que els focs arrasessin els boscos, amb les conseqüents inundacions pertot, i és que la manca d’arbredes va alterar els cicles hidrològics i la sequera va endurir-se més, si cal. D’aquí que la tradicional “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen” mutés la lletra a “Sol de collons, les bruixes es calcinen, sol de collons, les bruixes se’n van al pol”.