Des de la més tendra infantesa rescato el record del meu mini-jo estirat al llit de la iaia, al seu costat, repetint cada nit del món les mateixes pregàries. Encara estava per arribar la modernitat que regalaria als catòlics el Pare Nostre en català, de forma que chez nous Déu parlava en castellà, i aquesta era la llengua en la qual jo m’adreçava: “Jesusito, Dios, Virgen María, todos, porfi, un bolquete de pastelitos de la Pantera Rosa”. Res. Ni puto cas em feia, la Trinitat.

Amb el temps i l’absència, a partir d’un moment, de l’àvia, vaig anar perdent l’hàbit, en això de conversar amb el Creador de manera freqüent, i no sé què en pensaria ella, de la meva descreença actual. Intueixo, en canvi, que estaria més que satisfeta amb l’activitat d’un grup de molt creients molt creients que fan campanya, amb regularitat i militància, amb els seus precs davant dels centres mèdics que practiquen interrupcions de l’embaràs –el que ells segurament qualifiquen d’assassinat, en paraules de Díaz Ayuso, presidenta de la Comunidad de Madrid, del “concebido no nacido”. La cosa va així: els paios es planten a davant de l’avortori i oren mentre enarboren pancartes de l’estil “Preguem per tu i pel teu bebè” o “Mama, ajuda’m a viure”. Miren, diuen, de redimir les nostres ànimes pecadores malgrat que ningú no els ho ha reclamat. Similar bona voluntat no esperada ni requerida la mostren també els responsables d’una associació catòlica romana, que va fer seva la tasca de donar cristiana sepultura als cossos de “nadons no nascuts” a causa d’un avortament. La qüestió és que cap dels bons samaritans, fins allà on sabem, s’ha molestat a preguntar a les dones afectades si els semblava bé aquesta pràctica, i es dediquen, garantint la salvació eterna de les pobres ovelles esgarriades exterminadores de vides, a inhumar el cos del nadó i col·locar-hi una làpida on cisellen, quins pebrots, el nom i cognoms de la mare, de nou sense permís. El cementiri ha estat batejat com a Jardí dels Àngels, i és d’agrair: els fatxes de la colla de beats suggerien anomenar-lo Necròpoli Recordatòria per a Vergonya de les Putes Assassines de Fetus.

I és que, com jo ho entenc, si una dona avorta per motius que només la concerneixen a ella no està obligant altres a fer-ho. Qui està tan en possessió de la veritat, per dir-li com actuar? Qui té el dret d’estampar el seu nom a una llosa que l’exposa públicament, sense autorització? Estimats hiperdebots: defensaré fins a la mort el vostre deler per salvar totes les ànimes, i a enterrar tothom que vulgueu, però no patiu en excés pel benestar de les femelles avortoides satàniques, que no us han demanat una merda. No cal que pregueu tant, per elles.