Quants cops us heu mossegat la llengua per no fer cap estirabot i que el que suposadament és una “tonteria” no esclati? O per què ja saps que si respons al comentari hauràs de sentir una vegada darrere l’altra arguments demagògics per part de qui no entén raons?
Passa en diferents àmbits de la vida i per diferents motius o possibles qüestions de debat. Tots tenim algun familiar que ha de portar la contrària en tot i que dona per fet rumors. O algun company de feina. O un amic. I ja els pots demostrar una vegada i una altra la falsedat que s’amaga darrere les seves afirmacions, que ells tretze són tretze, inamovibles.
Amb la immigració per exemple, i els seus mals associats: que es mengen gats i gossos i són sinònim de delinqüència (hi ha de tot a tot arreu i a les presons hi ha una composició similar a la de la societat en general quant a nacionalitats i orígens, i així ho demostren les estadístiques). O amb el feminisme, que n’hi ha que encara neguen la bretxa salarial i el sostre de vidre, per no parlar de la violència de gènere, que n’hi ha que la volen justificar amb la cançoneta d’“alguna cosa haurà fet per merèixer-ho”.
Encara que algun cop et veus amb l’obligació de respondre, perquè tota persona té un límit i hi ha comentaris que poden arribar a fer molt de mal, i per tant un ha de dir prou, sovint optem per ser el lleó de la faula del tigre i el ruc, assentir a les ruqueries i no perdre el temps discutint amb necis i fanàtics. Ara bé, que no contestem a determinats comentaris no és que consentim, no atorguem la raó, com diu el refrany i podria interpretar l’interlocutor, sinó perquè la ignorància sovint és el millor menyspreu.
