Ahir vaig suar de valent. No per la calor, que afortunadament ens l’hem estalviat de moment, sinó perquè vaig currar moltíssim. De valent. Pim-pam. Pum pum pum. Vaig picar molta pedra. Vaig fer moltes trucades. Vaig llegir molts textos. En fi, un no parar en tot el dia. En canvi, ai las!, en arribar l’hora del tancament li vaig haver de dir al director que no havia resolt res, que per omplir les pàgines només tenia un buit sideral.
Per fortuna per a mi, això és només una forma cutre de començar la columneta, perquè d’haver estat així, difícilment tindrien l’immens plaer de llegir les meves doctes disquisicions en aquestes pàgines. No crec que amb una amonestació hagués bastat: m’haurien despatxat amb una puntada de peu.
Que per què m’empatollo? Perquè visualitzo així de què va aquest costum que estan adquirint els nostres estimats pròcers de donar excuses al ciutadà respecte de les seves demandes. Que és molt difícil, que no tinc pressupost, que treballo molt però no me’n surto, que tot són traves burocràtiques... Ja, es diu el ciutadà afectat, i a mi què m’expliquen? Que els puc venir jo a plorar per com em costa de desembutxacar taxes, impostos, apujades de preu per assumir els costos d’adjudicacions a empreses privades que volen, òbviament, fer negoci, o serveis que pago privadament quan els públics no funcionen? O per com ens ho fem per pagar un lloc on viure perquè ni saben com posar-s’hi? O la benzina perquè no són capaços d’articular un transport públic amb cara i ulls? I mirem el territori que mirem. Així que, demagògica o no, a mi no em ploris i si no saps, no t’hi posis, Maripili.
