Fa uns dies, mentre passàvem una agradable estona en família, una mosca va travessar volant el menjador. Amb una llambregada, en un nanosegon, la meva dona i la nostra filla gran van tenir temps suficient per avaluar el pes de l’insecte, les seves dimensions i el color d’ulls. Els paios de la família (el nostre petit i jo mateix) vam necessitar una mitja hora per centrar l’atenció: per seguir-la amb la mirada ens va caldre fer un esforç sobrehumà de tal calibre que ens vam encantar i se’ns va oblidar respirar durant uns minuts.

Un cop recuperat de l’episodi, i després de valorar-lo, em va sobrevenir una revelació, provocada potser per la manca d’oxigen: ja des de ben petits els homes i les dones som diferents. L’amiga Maria Cucurull ha expressat en diverses ocasions, no sé si més o menys en els mateixos termes, que aquesta diferència, sigui de caràcter biològic, fisiològic o cultural, no hauria de comportar mai cap mena de discriminació. Hi estic totalment d’acord i la cito, a més, perquè al contrari que jo és una dona i pot expressar-se lliurement sense que ningú l’acusi (o sí?) de masclista. Coincideixo també per un cop (que no serveixi de precedent) amb una antiga líder del PP madrileny quan va dir que una poma és una poma i una pera, doncs una pera. I com a bones peres i pomes que som no ens comportem igual: tampoc ho fan els moniatos, que a més són lletjos a matar, i no per això haurien de ser discriminats, pobres tubercles. Una altra qüestió, en la qual també ens entenem amb la Maria, és quin paper pot arribar a jugar la llengua a l’hora de treballar en favor de la igualtat de gènere. De nou, tots dos veiem clar que la creació i ús de nous termes té un impacte innegable en la construcció de significats en la vida quotidiana, i que cal anar amb compte amb el que diem, però em demano fins a quin punt a vegades no ens passem de frenada. És per això que m’interrogo, amb la companya Cucurull, sobre la utilitat d’anar parint a tort i a dret, sempre amb la millor de les intencions, mots i formes lin­güístiques més o menys originals i ocurrents.

Avui n’hi ha que parlen de feminicidi, el revers lluminós de l’execrable homicidi. Però si l’equivalent d’home és dona, no seria més correcte dir donicidi? A partir d’ara, per ser coherents amb la norma, no haurem de parlar de masclicidi? Trobem alhora exemples de la veu donanatge (per homenatge) quan potser hauria de ser feminatge, o no? Uff... Quan m’interessi per la medicina natural, hauré d’anar a veure la doneòpata? En el futur, rebatejarem les Homilies d’Organyà com a Donilies? O millor Femilies? No tinc gens clara la qüestió, i agrairia molt que algú m’expliqués com fer-ho per estalviar-me d’anar pel món dient conyonades.