Un any més, i ja en seran tres, i tret de sorpresa improbable de darrera hora, els representants sindicals i els de la patronal presents al Consell Econòmic i Social no arribaran a cap acord sobre la revalorització dels salaris superiors al sou mínim, l’únic que el Govern, que és qui en té la potestat, ja anunciat que s’apujarà almenys un 4% per situar-se en els 1.431 euros.
A diferència, però, dels darrers dos anys, aquesta vegada l’Executiu ja ha avisat, veient que s’està retornant a certa normalitat del nivell d’inflació, que no intervindrà i que per tant no fixarà cap percentatge, ni tan sols en un escalat, per incrementar la resta de sous fins al salari mitjà.
Així doncs, qualsevol increment de sou dels treballadors del sector privat, perquè als del públic sí que se’ls aplica la totalitat de l’IPC als salaris, que cobrin més del sou mínim quedarà supeditat a la bona voluntat o no de l’empresari de torn.
És cert que, sortosament, són molts els empresaris que, sense tenir-ne l’obligació, augmenten el salari dels seus treballadors segons l’IPC, però no és menys veritat que també n’hi ha que, tret dels dos darrers anys en què s’hi han vist obligats per llei, no tenen per costum actualitzar les nòmines dels seus empleats en funció de l’increment de la inflació.
Davant d’això, i com que des del Govern demòcrata i la majoria que li dona suport mai s’ha considerat necessari establir per llei l’obligatorietat d’actualitzar salaris amb l’IPC, possibilitat que sí que recull en canvi la Llei d’arrendaments de finques urbanes, o fins i tot la de fer efectiva una tretzena paga, hi haurà novament molts treballadors que, sense haver recuperat encara el que ja s’havia perdut, tornaran a perdre poder adquisitiu l’any vinent i veuran com amb el mateix sou hauran de pagar al voltant d’un 2% més, si es compleixen les previsions, de lloguer, de factura de la llum i de bona part de productes i serveis que consumeixin.
