El 10 de desembre del 2024, Andorra adreçava una carta a la Comissió Europea. Dos mesos més tard, el 12 de febrer del 2025, la Comissió la contestava.

La contesta, que fou donada a conèixer 14 dies després, el 26 de febrer del 2025, consta de 3 apartats que, molt succintament, estableixen:

A. Que, amb l’Acord d’associació, la gran majoria dels residents comunitaris passen a ser residents permanents i, per tant, no compten per a quota. 

B. Que les eventuals limitacions a la lliure circulació de capitals només podrien ser acceptades per la UE si “no diferencien entre andorrans i nacionals d’estats de la UE”

C. Que ja ha passat el dia 1 de gener del 2025 i l’Acord, contràriament al que s’havia anunciat, encara no ha entrat en vigor.

Quant al primer apartat, tot i que el neguit de molts andorrans no deriva de la quantitat dels nouvinguts, sinó de la seva qualitat (amb l’Acord desapareixeria la possibilitat de mantenir la nostra política de control de la immigració comunitària, que passaria a regir-se per la Directiva europea 2004/38/CE) d’aquesta contesta es desprèn:

–Que, cito textualment, l’ "increment anual del 7 % del nombre de permisos de residència per a persones exercint una activitat econòmica” és una “solució de compromís” “proposada per la Comissió” Europea.

–Que les parts consideren que “la mitjana del nombre de permisos de residència en vigor pels anys N-5 a N-1” (és a dir, els 5 anys anteriors) és igual a 5.253, sense comptar-hi residents permanents”. 

L’Acord atorgaria automàticament condició de “residents permanents”, amb residència definitivament consolidada a Andorra, tots els milers de residents comunitaris que no s’inclouen en aquests 5.253 ni tampoc en són residents passius o amb permís de treball inferior a un any.  

En qualsevol cas les quotes, que són mínimes, es pacten com a excepció al principi general de lliure circulació de persones i s’han de revisar cada 10 anys (Annex VIII).

El segon apartat de la resposta tracta d’una possible inclusió “si es compleixen les condicions” d’una “limitació de l’adquisició de béns immobles a persones no residents”.

Aquesta limitació “podria ser considerada favorablement” i “Andorra podria, sobre la base de no-discriminació, aplicar regles per a l’adquisició i tinença de propietats immobiliàries per a residències secundàries per nacionals d’estats membres que no hagin residit a Andorra els darrers 5 anys”, “basant-se en criteris públics objectius, estables i transparents, que haurien de ser aplicats de manera no discriminatòria i no haurien de diferenciar entre andorrans i nacionals d'altres [sic] estats membres. Andorra hauria d’assegurar-se que en cap moment un nacional d’un Estat membre sigui tractat de manera més restrictiva”, en plena sintonia amb el principi de no-discriminació que estableix, entre d’altres, l’article 5 de l’Acord. 

Resumint aquest apartat:
En principi s’establiria el límit temporal de residència per a nouvinguts en 5 anys (ara en són 3).

La contesta s’adreça a “segones residències” perquè la pregunta és relativa a l’annex XII, el de la llibertat de circulació de capitals. Per a primeres residències s’aplicaria la llibertat d’establiment.

Només limitant la llibertat de capitals per a andorrans podríem limitar la dels comunitaris, “sobre la base de no-discriminació” i sense “diferenciar entre andorrans i nacionals d'altres estats membres”.    

Finalment, l’apartat tercer substitueix, a petició d’Andorra, el període transitori de manteniment dels controls migratoris per a comunitaris, de “fins a l’1 de gener del 2027”, com deia l’Acord, per “dos anys a comptar de l’entrada en vigor”.

L’1 de gener del 2027 és just dos anys després de l’1 de gener del 2025, que és quan es preveia que l’Acord entraria en vigor, segons la promesa de celebrar el referèndum abans de la fi del 2024.

La mateixa insistència d’Andorra d’allargar el període transitori a la lliure circulació de persones és un reconeixement que el sistema que tenim ara és millor que el previst per l’Acord.

En qualsevol cas, la carta deixa negre sobre blanc:

1. Que la negociació de l’Acord no és tancada encara: hi manca per exemple la qüestió de les eventuals limitacions a la inversió comunitària, limitacions que haurien de ser les mateixes per als nacionals. 

2. Que l’Acord d’associació posa palanques clau de la política andorrana (per exemple, circulació de persones i capitals comunitaris i, conseqüentment, sostenibilitat) en mans de la interpretació de Brussel·les.