Estic perplex amb el posicionament de Concòrdia sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea, especialment quan defensen que a Andorra no li cal diversificar la seva economia perquè ja compta amb dos sectors forts: el turisme i els serveis financers.
Això no deixa de ser sorprenent i contradictori si pensem en el futur del nostre país. El Fons Monetari Internacional i les agències de qualificació creditícia, que analitzen contínuament la salut de la nostra economia, assenyalen que la diversificació és clau per garantir la sostenibilitat del benestar econòmic del nostre país. I no és perquè sí, sinó perquè estem en un món canviant, amb factors que juguen en contra dels nostres sectors tradicionals. D’una banda, tot i que partim amb un avantatge competitiu respecte destinacions properes, és innegable que el canvi climàtic ens amenaça la neu. De l’altra, les dinàmiques del comerç internacional en línia. I encara, sense oblidar la creixent interdependència dels mercats financers que reforcen la necessitat de diversificar.
Coincidim amb Concòrdia, lògicament, que el país ha d’apostar per incrementar el valor afegit i la seva productivitat. Ara bé, com pretenen aconseguir-ho si l’economia d’Andorra s’ha de centrar únicament en sectors tradicionals i no promocionant que aterrin al país sectors innovadors que generen coneixement i mà d’obra qualificada? No estem negant la importància dels dos pilars fonamentals de la nostra economia. De fet, seguirem potenciant el turisme, el comerç i el sector bancari. En qualsevol cas, entenc que Concòrdia defensa un posicionament a partir d’una contradicció que tanca, definitivament, la porta als sectors que veritablement aporten valor afegit i atrauen talent, incloent-hi l’andorrà.
Pel que fa al sector financer, l'absència d’un futur marc normatiu harmonitzat amb la UE en dificultaria la competitivitat a llarg termini i en limitaria el creixement. 
Així doncs, dependre només de dos sectors -turisme i finances- que es poden veure compromesos en el futur és, com a mínim, una jugada arriscada.
Les relacions amb Europa són clau. Alguns diuen que l’acord d’associació ens limita, però és tot el contrari: ens dona oportunitats. Hem d’imaginar-nos Andorra com un petit comerç que vol vendre a Europa però no pot perquè el mercat està tancat i la normativa no encaixa. L’acord és com una clau mestra que obre la porta al mercat europeu i ens  permet accedir a nous sectors amb més oportunitats. 
I aquí ve el gran dilema: si no diversifiquem, estem condemnats a quedar-nos atrapats en sectors tradicionals que tenen un futur molt incert. Si apostem per sectors innovadors, amb més valor afegit, no només estarem obrint portes, sinó també creant llocs de treball de qualitat, amb salaris més elevats i amb una mà d’obra més qualificada. I, això, a més de garantir un futur econòmic més segur, també farà que l'Andorra de demà sigui un lloc on els nostres fills vulguin quedar-se a viure i treballar.
I ara entrem en el joc de les comparacions a la demanda que fa Concòrdia. Segons convingui, i només per afavorir les seves tesis, comparen Andorra, a vegades, amb França, Espanya, o els EUA. En altres moments, ho fan amb països tercers com Suïssa, o amb petits estats com Liechtenstein o Mònaco i, també, si cal o els convé, amb localitats com Menorca o la Vall d’Aran. És evident que no es pot comparar la productivitat d’un país de més de 50 milions d’habitants amb la d’un de menys de 90.000. L’estructura econòmica d’un i altres no té res a veure. 
Comparem-nos amb Liechtenstein, petit país com nosaltres que ja té signat un acord d’associació. I no li ha anat tan malament. Un país com el nostre, amb grans oportunitats, ha de saber aprofitar aquests canvis i obrir-se a nous sectors. De fet, l'exemple de països com Liechtenstein és clar: un país petit, que amb accés al mercat europeu, ha diversificat la seva economia, aconseguint estabilitat i creixement. Nosaltres també ho podem fer. Només cal una mica de valentia i la decisió de no mirar enrere, sinó cap endavant.
Per últim, m’agradaria rebatre les tesis que sostenen que l’acord d’associació podria agreujar la crisi de l’habitatge i les dinàmiques migratòries. Aquí vull ser clar: l'acord no és el culpable dels nostres problemes, sinó una eina per gestionar-los millor. Si hi ha dificultats amb l'habitatge, és una qüestió interna que podem gestionar amb polítiques adequades, i l'acord ens proporciona les eines per fer-ho, com establir quotes migratòries adaptades a les nostres necessitats. Així que, si l’habitatge és el "plat estrella" que ens preocupa, no cal culpar el menú complet, sinó millorar la cuina on el preparem!
No hi ha dubte que hem de diversificar la nostra economia. Andorra té la clau per obrir el futur. No la deixem perdre.