Per a sorpresa meva, em trobo gent que se’m queixa de la poca vida cultural d’Andorra.
El teatre de La Fenice, l’òpera de Venècia, va haver de tancar a principis del segle XX per l’epidèmia de grip. I també va estar tancada durant els anys que va durar la II Guerra Mundial. En totes dues ocasions, el teatre va tornar a obrir amb l’òpera Faust, de Charles Gounod.
Faust és ara mateix una òpera menys popular, però fins fa relativament poc era un dels títols més famosos en el repertori operístic.
Després del tancament per la pandèmia que vam viure tots plegats, el teatre de La Fenice va pensar que havia de tornar a obrir, com en les dues ocasions anteriors, amb aquest mateix títol, i em va encarregar a mi la producció.
Hi havia, però, moltes regles a tenir en compte: només podríem fer la funció per a un màxim de 400 espectadors, que haurien d’estar a les llotges, separats en unitats familiars, i el cor hauria de cantar amb mascaretes i amb una distància de dos metres entre ells i respecte als solistes.
Va ser un projecte difícil i alhora fascinant. Tornar a ser en una sala d’assaig després de tants mesos va ser emocionant. Però res comparable a l’espècie de catarsi que vam viure la nit de l’estrena.
Recordo aquella nit com una de les més boniques de la meva carrera com a director. Vam utilitzar la platea com a espai escènic i teníem els espectadors ben a prop. Es notava un grau d’emoció, de connexió, que he vist molt poques vegades. Era un retrobament. Desitjat i esperat durant llarg temps. Per ambdues parts. Hi havia una necessitat per part dels espectadors de tornar a veure coses. Però no només de veure-les. De compartir-les. De gaudir-les en comunitat. De sentir que estàvem tots allà junts per viure un moment únic.
Ho necessitàvem. Perquè el que estàvem veient, amb la immortal música del gran compositor francès de rerefons, era aliment per a l’ànima.
Leonard Bernstein va dir una vegada que la música i la cultura en general, no paren les guerres, però que ens ajuden a ser millors persones. I que millors persones voldran societats més justes i amb menys guerres. Per això serveix la cultura. Per ajudar-nos a millorar com a societat i fer-nos millors persones.
Millor persona vaig sentir-me jo en sortir d’Entre tu i jo no en fem un, l’espectacle –brillantment dirigit– per Ester Nadal i amb Quim Llisorgas –tocant els nostres cors amb la seva particular història– la mateixa Ester i Lluís Cartes.
A Andorra tenim la sort de tenir tot un seguit d’iniciatives que posen al nostre abast una gran varietat d’oferta cultural de primer nivell.
En el darrer any, hem pogut gaudir de propostes de molt diferent perfil, des de concerts amb algunes de les millors veus del moment en el món de l’òpera (com Anita Rachvelishvili al ClàssicAND o Sondra Radvanosky a la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella); importantíssimes cantants com Dulce Pontes o Zas, (a Escaldes- Engordany i a l’Auditori Nacional d’Ordino respectivament). Tenim festivals interessantíssims, des del festival internacional d’Orgue, el Sax Fest, el Jambo Street Music, el cicle de Cambra Romànica, l’Andorra Lírica... Iniciatives de dansa, de teatre, els concerts de l’orquestra Nacional d’Andorra, concerts extraordinaris, grups de música, cors, companyies de dansa, instrumentistes, el cine-club... una oferta variada i important. Nombrosa, en relació amb la reduïda població del país.
Malgrat tot, em trobo gent que, sabent la meva dedicació al món de la cultura, em parlen i es queixen de la poca vida cultural que hi ha a Andorra. I després em cau l’ànima als peus quan vaig al teatre o a un concert i no veig les sales plenes a vessar.
A Andorra hi ha una gran vida cultural. Descobrim-la. Omplim les sales. Atrevim-nos també a córrer riscos i anar a veure coses pel fet d’anar-hi, sense conèixer el què ni el qui. Confiem. Estarem alimentant la nostra ànima.