L’ossa està de moda. Després d’un esforç de dècades, el nostre plantígrad més sagrat ja comença a perdre la timidesa, i cada cop més, treu la poteta pel territori andorrà. Un animal mític, que apareix sovint en el nostre llegendari ancestral, i en l’art, com ho demostren les pintures romàniques de la Vall de Cardós o de Sant Martí de Tost.
També és un protagonista indiscutible del nostre llegat etnogràfic. Recentment, ha estat declarat patrimoni mundial el Ball de l’Ossa, conservat de forma ininterrompuda a Encamp i al Vallespir, si bé ses celebrava en molts altres llocs del nostre Pirineu, com Vilanova de Banat, Andorra la Vella, la Seu o Ordino. Aquesta darrera la va recuperar fa uns anys amb cert èxit popular, i a la capital episcopal s’ha restablert fa poc temps, amb desig de continuïtat.
Amades, gran especialista dels costums ancestrals catalans i andorrans, dedica molts passatges en el seu monumental Costumari Català referents a l’ossa, com la tradició encampadana i la d’Andorra la Vella. Però n’hi ha una que em va sorprendre molt, una mena de prova de valentia que practicaven els pallaresos i andorrans més agosarats. El ritual a priori era simple, el jove iniciàtic es disfressava amb una pell d’animal, preferiblement bruna, cercant un cara a cara intencionat amb una ossa, això sí, amb un ganivet descomunal a la mà. Salvant les distàncies, una mena de tauromàquia pirinenca, que si bé acabava amb la mort d’un dels contrincants, es lliurava lluny de places i curses de braus. Era una prova home contra bèstia, en la qual el fadrí, si en sortia guanyador, només hi guanyava prestigi social.
Molts famosos van ser durant anys els orsalhèrs pirinencs, originaris tots de l’antic país de Coserans, avui adscrit al departament de l’Arieja. Aquest ofici, avui extint, consistia a ensinistrar cadells d’os per fer-los ballar, ja de més adults, per viles i places. Com a mesura de seguretat duien sempre posat un morrió de cuir, com el que es conserva avui a Cal Plandolit d’Ordino i, a fi de dominar-los millor, se’ls inseria una argolla de ferro entre el nas i el llavi superior, per lligar-los la corda amb què eren menats.
Una figura cabdal de la ciència universal va ser el rus Ivan Pàvlov, famós pel seu experiment amb gossos, on va demostrar el fenomen conegut com a Condicionament clàssic. La idea era simple, se li mostrava a l’animal un tall de carn, alhora que sonava una campaneta. El cànid, en veure la suculenta vianda, començava a salivar de gana. Després de diverses repeticions, l’animal ja bavejava al so de la campaneta, sense que se li mostrés l’aliment.
Esmento Pàvlov a causa d’una conversa que vaig mantenir amb David Mas en què va il·lustrar-me sobre el procés d’ensinistrament d’aquelles bèsties per part dels nostres orsalhèrs. El mètode era molt curiós: es feia pujar el cadell d’os sobre una planxa de ferro molt calenta. El pobre animal, en notar laors forta cremor als peus, anava saltant d’una pota a l’altra de forma instintiva, creant una forçada coreografia. Paral·lelament, cada cop que els cadells eren obligats a cremar-se, literalment, els peus, es feia sonar música amb algun instrument tradicional. A base de repetir aquest curiós entrenament, l’orsalhèr ja podia fer ballar l’animal quan volia, només havia de fer sonar la música que l’os escoltava durant el suplici de l’ensinistrament, perquè de forma immediata, es posés a ballar. Pàvlov es va endur la glòria i el Premi Nobel, però aquells pirinencs de les valls gascones d’Alet i Garbet, ja havien descobert els reflexos condicionats, així com les seves aplicacions pràctiques, molt abans que el famós fisiòleg i psicòleg rus.
L’ossa, com l’anomenem andorrans, pallaresos i els urgellencs més septentrionals, és un llegat inextirpable de la nostra cultura. Un dels sagrats símbols pirinencs. Tant de bo la sapiguem preservar, respectar i estimar.