Hi havia una vegada un camí que portava a un pou. Un indret molt concorregut, ja que si hi llençaves una moneda dins et concedia un desig. Aquest podria ser el començament d’un conte o, vist des d’una altra perspectiva, el del capitalisme. Només cal llegir Les mil i una nits per comprovar que els genis, un cop alliberats de les seves presons, fossin làmpades o botelles, eren els que es cuidaven d’aconseguir els desitjos i per tant no depenien dels diners. En tot cas, els guardians o els propietaris del pou es curaven en salut, per si de cas la petició no arribava a bon port. Si la moneda queia cara amunt, el desig era concedit, i si queia cara avall, no. Dubto que ningú baixes, a posteriori, dins del pou per a comprovar-ho.
Amb el temps, aquesta rondalla del folklore es va anar perfilant. Un bon exemple ens el dona la fontana de Trevi, a Roma. Fa molt temps que s’explica que si hom aconsegueix llençar una moneda dins d’aquesta coneguda font, per sobre l’espatlla esquerra, tornarà a Roma. Si en llença dues, trobarà l’amor amb un italià o italiana, i si se’n llencen tres hi haurà boda. Tot plegat va permetre que l’any 2019 es recollís un milió i mig d’euros. La dificultat d’arribar a aquest conegut monument –de fet, s’ha proposat pagar una taxa per arribar a la plaça– sempre ple de gom a gom, ha traslladat aquesta fal·lera a moltes altres fonts fins a convertir-se en un problema per al marbre d'aquestes. El metall, en rovellar-se, espatlla aquest material. I tot plegat en una època en què cada cop es fan servir menys els diners en metàl·lic, donat que gairebé tot es paga amb targeta o diners electrònics.
Amb gran sorpresa vaig descobrir, la setmana passada, una gran quantitat de monedes en el fons del riu Valira, just a l’altura del pont on comença el carrer Prat de la Creu. Amb les pluges d’aquests dies, cal pensar que eren recents, donat que no se les havia endut el corrent. Desconec si la quantitat dipositada mereix una immersió per tal de recuperar els diners. Però tot sembla indicar que hi ha tot de visitants disposats a repetir l’experiment. Si s’aconseguís trobar un lloc emblemàtic, es podria convertir en una bona font (mai millor dit) de finançament. No cal dir que seria molt més popular que no pas una vinyeta per als turistes. D’aquesta manera, com en el cas de la loteria, l’usuari no només no remugaria a l’hora de buidar les butxaques, sinó que ho faria encantat i, com en el cas de Roma, ho podria viure com una gran experiència. Per tal d’afegir intriga, caldria precisar que el nombre d’andorrans i andorranes solters és infinitament petit si el comparem amb els solters que hi ha a Itàlia.