Tres dècades després de tenir lloc els fets, i un cop ja prescrits, puc confessar que vaig estar a punt de cometre un parricidi involuntari en primer grau. El dia que vaig aparèixer a casa amb una arracada a l’orella, al pare no li va sobrevenir un vessament cerebral de pur miracle. Vist des d’una perspectiva actual l’episodi no té importància; però, a l’època, per al meu progenitor la cosa equivalia a haver aterrat a casa vestit de reina del Carnaval de Tenerife.

Va passar dies enraonant sol, amb la vista perduda i les mans creuades a l’esquena, capficat, caminant passadís amunt i avall. Entre els seus renecs només es distingia un mot: marieta. La causa del seu desfici, ja ho veieu, era que el fill li perdés oli, que li hagués sortit amanerat, monyes, boja, bardaix, sodomita. Aquest neguit estava força estès entre la majoria d’homes i dones de la seva generació, nascuts en els anys de la primera postguerra. Eren hereus d’un vernís ideològic que no anava més enllà del prisma binari que dividia la realitat entre bo o dolent, nena o nen, rosa o blau. Per fortuna, en els darrers anys hem avançat en relació amb aquell model, i semblaria que ens movem en uns paràmetres de més respecte envers l’orientació sexual de les persones. Tanmateix, no tant com caldria. M’esfereeixen els titulars dels darrers dies sobre Txetxènia, on el Govern s’enfronta a acusacions (que s’haurien de demostrar) d’haver creat camps on reté membres del col·lectiu homosexual –l’executiu es defensa, quins ous, adduint que a casa seva no n’hi ha, de xusma d’aquesta–. La nòmina de països no acaba aquí, i podríem completar-la amb exemples infames de Nigèria, Aràbia Saudí, Gàmbia o Bulgària. A més de plorar la mort de Gilbert Baker, creador de la bandera irisada, ja ho veieu, corren mals temps per al moviment LGTBI, que també passarà a la història per parir l’acrònim més impronunciable de la història; de com sortir-se’n amb el mot LGTBIfòbia en parlarem en un altre moment. Sigui com sigui, és justament en aquests moments tan adversos quan cal defensar, més que mai, que tothom pugui viure lliurement sense por a represàlies a causa de la seva condició sexual.

En la meva infantesa, a les carreres entre nois ningú qüestionava que l’últim era un marieta, i tots ens hi deixàvem la pell per no guanyar-nos l’apel·latiu. Vigileu, senyor(e)s dirigents homòfobs del món: no us en voleu adonar, però el panorama fa dies que ha de canviar, i ja feu tard. Anys enrere, a la nostra carrera, hauríeu fet encara més el pena: seríeu els darrers i us hauríeu convertit (oh, paradoxa!) justament en allò que volíeu erradicar. Ja us estaria bé: a veure com us ho fèieu per autoexterminar-vos.