Últimament s’està posant de moda per les nostres contrades anomenar comunista a tot aquell que no pensa com un pensaria que fóra aconsellable. D’entrada, anomenar d’aquesta manera als consellers generals de Concòrdia provoca dues reaccions. Primer et fa riure i després, quan ho penses bé, ja no tant. Un esperaria una mica més de rigor als nostres representants polítics, sobretot quan es tracta d’ideologies que han generat –i generen– devastació allà on s’han implantat, i ben a prop de cosa nostra, fet que recordem sobretot els que ja tenim una edat i vam créixer sense haver vist mai la cara a cap ciutadà de l’Europa de l’est. A més, aquest ús inadequat i gratuït d’aquestes paraules provoca l’efecte contrari al que la persona que l’usa pretén, ja que acaben perdent el sentit que tenen i s’acaben blanquejant, com si fossin episodis entre ridículs i fins i tot graciosos del passat. Tothom sap que Cerni Escalé o fins i tot Susanna Vela no són comunistes, així que millor si deixem de frivolitzar i elevem una mica el debat.
Cosa semblant passa als països veïns però amb altres paraules igualment rellevants de la història recent. Sobretot des de l’esquerra, qualsevol que no reciti com un lloro el seu llibre d’estil ensucrat i evangelitzador, passa automàticament a ser qualificat com a racista, nazi o, l’estrella invitada, feixista. Convé recordar, tot i que no hauria de caldre, que els feixistes utilitzaven la violència política de forma explícita per imposar les seves idees i es van dedicar a exterminar de manera industrial tot un col·lectiu sencer de persones, cosa que feliçment no sembla que hagi de passar ara. Centrem-nos, si us plau.
