El 16 de setembre va fer quaranta-set anys que va morir Maria Callas. Probablement és la figura més famosa de l’òpera pel que fa als cantants. Almenys la més reconeguda. Si preguntéssim pel carrer a persones totalment alienes al món de la música clàssica que diguessin el nom d’una cantant d’òpera, segurament seria aquest el que dirien. Hi ha hagut veus més importants i amb millor tècnica, cantants que han tingut una carrera més extensa, artistes amb gravacions antològiques i, com moltes coses en aquesta vida, segurament és qüestió de gustos, però hem d’admetre que Maria Callas s’ha convertit en un autèntic mite.

Suposo que les circumstàncies de la seva vida van ajudar al fet que això fos així. La seva veu portentosa i totalment reconeixible, la seva manera d’afrontar els personatges, la posada al dia de peces que fins a aquell moment difícilment es representaven, la seva implicació dramàtica i no només vocal en els personatges... però també la seva vida personal, amb la seva història d’amor-desamor amb Aristòtil Onassis van contribuir a fer  d’ella una d’aquestes personalitats mítiques a l’altura de James Dean o Marilyn Monroe.

Precisament amb aquesta darrera va coincidir en el famós aniversari del president Kennedy on l’actriu li va cantar el Happy Birthday, Mr. president. En aquell aniversari, qui va cantar més va ser Maria Callas. De fet, hi ha un parell de fotografies de totes dues abans d’entrar a l’escenari. Callas va interpretar peces de Carmen de Bizet. Un personatge que mai va interpretar en escena tot i que va fer una gravació de l’òpera completa i cantava sovint peces d’aquesta obra mestra en els seus recitals. Tots aquests pensaments sobre Maria Callas em venen al cap a partir de la presentació al Festival de Venècia de la pel·lícula que Angelina Jolie protagonitza basada en els darrers dies de la seva vida.

Callas ens continua fascinant. La seva figura continua tenint la mateixa força. Les seves gravacions continuen sent de les més escoltades en les plataformes i, tot i que les vendes de música han baixat molt, les seves gravacions no deixen mai de reeditar-se. Imagino que es prepara tot per a quan d’aquí a tres anys es commemori el 50è aniversari de la seva desaparició.

És fascinant veure com algú traspassa aquesta frontera entre el simple mortal i el mite. Convertir-se en una autèntica llegenda. Quines circumstàncies propicien això? Què fa que una cantant d’òpera entri a l’Olimp dels eterns déus? Difícil de descriure. I com he dit abans, crec que són un cúmul de circumstàncies les que fan que un artista adquireixi aquesta condició.

En un moment com aquest, on les vides s’exposen al màxim, el misteri d’una dona que a partir d’un moment va desaparèixer ens fascina. De la mateixa manera que ho va fer Greta Garbo (un altre mite) o la cantant italiana Mina avui en dia (un mite vivent). El misteri, el no saber-ho tot. Una gran lliçó, com deia, en un moment de sobreexposició en les xarxes socials. Però naturalment, per convertir-se en un mite també hi ha d’haver un talent únic i reconeixible. I quan escoltem Maria Callas això és innegable. La seva veu ens arriba al cor, ens emociona. Fa aparèixer les nostres emocions. Una qualitat que pocs artistes tenen. Arribar-te al cor de forma tan directa. Una porta oberta a l’ànima. A mostrar-se plenament.
No sé com serà aquesta nova pel·lícula sobre ella. Hem de recordar que hi ha hagut altres films (Callas Forever, de Franco Zeffirelli el 2002 amb Fanny Ardant interpretant-la). També obres de teatre (Màster Class, de Terrence McNally) i fins i tot apareix en una nova òpera (Jackie O, de Michael Daugherty). El mite és tan gran que és fàcil no acomplir les expectatives. Les crítiques a Venècia han estat positives. Veurem què passa. Tot i que els mites estan sempre per sobre de tot això. Són eterns. Així ha de ser pels segles de segles.
Per sempre Callas.