Vau llegir tots El nombre de la rosa en el seu moment? Si no, ja heu trigat massa. Dies aquells en què un best-seller sortia de la ploma d’algú com Umberto Eco. Erudició a doll i fer-nos seguir l’acció fins a perdre l’alè. A què treu cap parlar de llibres vells? És que cada cop que servidora apaga la tele (o la ràdio, o tanca un diari, digital o de paper) li arriba al cap aquell crit aterridor del no menys tremend Salvatore: Penitenciagite! Feu penitència, fem penitència, perquè tots els signes de l’Apocalipsi s’abraonen sobre nosaltres i la fi és a prop. Del que ja em permeto dubtar és que hi hagi cap resurrecció, igual que els dinosaures no van tornar a trepitjar la Terra. Tampoc no ho resoldrem amb tres avemaries. “El mundo, como castigo por el pecado de los hombres, fue presa de este azote de penitencia por tres años”, relatava el monjo Raul Glaber per la fam l’any 1033. I en això seguim, mil anys després, ignorant signes i advertències. No de l’evangelista, sinó dels científics de tota disciplina. De la raó mateixa: quin procés mental porta a tries tan abominables com les d’un Trump, un Bolsonaro, una Meloni, un Putin? Idiotes i perillosos.
Una altra novel·la, El manantial, d’Ayn Rand (també pel·lícula, amb Gary Cooper de protagonista). “La ment és un atribut de l’individu, és inconcebible que existeixi un cervell col·lectiu. L’home que pensa ha de pensar i actuar per si mateix.” Més que la lectura liberal de l’espavila’t com puguis, no pensem en la implicació que cada acció personal té en el destí col·lectiu?
Bé, us deixo estimats germans. Fins aquí el sermó del dia. Amb el vostre permís vaig a aplicar-me el cilici. Cinturó de castedat? Tampoc no ens passem.
