La manifestació que va tenir lloc el 17 de desembre va tenir motivacions molt transversals: pensions, preus del lloguer, discriminació de gènere, reforma de la funció pública, cost de la vida, salaris baixos...

Podríem pensar que són problemes nous, que ens han agafat per sorpresa, que durant els darrers vint o trenta anys no s’hi podia fer res. Però no és cert. En la majoria dels casos el problema es va gestar fa molts anys i haurien calgut mesures progressives per no arribar on som ara. Per això sorprèn veure alguns responsables polítics de la mà dels que amb tota legitimitat es queixen.

Com a membre del Govern no em queixo que se’ns demanin responsabilitats. He d’assumir les crítiques i el malestar que ara aflora. Però també m’agradaria que alguns que criden es posessin al meu costat assumint la responsabilitat que els pertoqui. I, finalment, també vull explicar −he d’explicar− que el poc o molt que s’ha fet, ho ha fet l’actual majoria.

Una clara mostra d’això la tenim en les pensions de jubilació. La CASS va ser creada l’any 1968, i pel que fa a la jubilació es va optar per un model en què tothom acabés rebent una pensió en funció del que hagués cotitzat. I es va fer sobre la base de la realitat d’aquell moment: el percentatge de cotització es va calcular per cobrir els anys de vida esperada a partir de la jubilació, als 65 anys. Aproximadament set anys. Des del 1968 fins al 2009 no es va variar el percentatge que es cotitzava per a jubilació. No cal ser sociòleg ni matemàtic per entendre que en 40 anys les persones vivim més i que per cobrir aquests anys calia cotitzar més, o bé buidar la caixa. Així doncs, tots i cada un dels governs i consells de llavors fins a l’any 2008, sent conscients d’això, tenim la corresponsabilitat del problema actual.

Fa 30 anys la majoria de ciutadans ni sabíem com funcionava en detall el model, ni quants diners hi havia al fons de vellesa, ni tan sols quina seria la nostra jubilació. Tot ens quedava molt lluny i la inèrcia ens portava a pensar que si els que es jubilaven en aquell moment cobraven, també ho faríem nosaltres. Però han passat els anys, el nombre de jubilats creix cada any, les persones vivim més temps, i el que en el fons sabíem però no ens preocupava, ara sí que ho fa.

Més enllà que tots tenim l’obligació d’anticipar i planificar –en la mesura que puguem– el nostre futur, és evident que el Govern sí que ho ha de fer per compte de tots. Així que mirem què es va fer en aquesta matèria des que l’any 1968 es va crear la CASS. Fins l’any 2008, res. L’any 2008 una primera i encertada acció: es va incrementar un 2% la cotització per jubilació. Res més. L’any 2014, ja amb el govern de DA, es van prendre mesures per assegurar la sostenibilitat de les pensions. La més impactant va ser un altre increment d’un 2% de la cotització per jubilació. No era una decisió popular, però era responsable, i perquè tots n’entenguem l’impacte: en cinc anys ha suposat un increment del fons de vellesa de més de 100 milions d’euros.

També al 2014 es va reforçar el compromís de l’Estat vers les futures pensions: el Govern sempre haurà d’assegurar que el fons tingui un mínim de 1.000 milions. És la garantia que cap govern mirarà a un altre costat quan el fons de vellesa entri en dèficit perquè la massa de treballadors no sigui suficient per absorbir l’increment del nombre de jubilats.

Paral·lelament, DA també ha abordat el problema de les persones que han cotitzat pocs anys o ho han fet en quantitats baixes i que, per tant, tenen una pensió baixa. La Llei de serveis socials i sociosanitaris del 2014 va donar caràcter de prestació garantida a les pensions de solidaritat i va elevar-ne l’import fins a l’equivalent al salari mínim. Mesures per garantir els recursos necessaris a les persones que no puguin fer front a les seves necessitats amb la pensió o els estalvis.

Els problemes d’Andorra i els seus ciutadans no són diferents que els de la majoria de països occidentals, i amb tots els errors que es vulgui, DA ha encarat molts d’aquests problemes que fins ara hi eren però ens semblava que no ens afectaven. Podríem parlar del salari mínim, de la funció pública, de la reforma laboral i de tants d’altres i veuríem que en la majoria s’han pres mesures per arreglar o mitigar el que cap partit va voler abordar fa anys.