Ja sé que el meu company de files en va parlar fa uns dies. Però jo ho torno a fer, o millor, em torno a focalitzar en la qüestió, perquè em sembla fora de lloc que s’hagi fet així, i més encara observar que ens ha agafat a tots adormits, perquè no he sentit ningú, ni de l’oposició política ni del carrer, que n’hagi dit ni mu. I encara que algú pensi que no n’hi ha per a tant (total per 80 cèntims més al rebut), a mi em sembla escandalós que se’ns apugi la llum a les famílies i no a les grans empreses, per dir-ho ras i curt. A unes famílies que, d’altra banda, veurem apujat almenys segons l’IPC els lloguers de pisos i pàrquings i trasters, per exemple. I què dir si tenim ja no sé si la sort o la desgràcia de no ingressar el salari mínim, perquè no veurem pas augmentat el nostre sou (tant de bo m’hagi de menjar amb patates les meves paraules), tot i que l’Executiu s’omplís la boca dient que sí, que les empreses estarien a l’altura. La majoria no tenim convenis col·lectius ni res que s’hi assembli, i com deia una altra companya de files, si cadascú fa la guerra pel seu compte no s’arriba a res i a més en surts assenyalada.
Així és que almenys em queda el dret a la rebequeria en aquest petitíssim espai. I potser hi haurà algú que s’hi veurà reflectit. I potser hi haurà algú que dirà: “Com s’atreveix?”, o potser qui pensarà que no n’hi ha per a tant. I és clar que sí, només faltaria. Ara que tothom s’omple la boca amb la paraula llibertat, especialment partits i entitats reaccionàries i populistes que volen acabar amb certes llibertats, ¿per què no ho puc fer jo, nosaltres, la gent normal i corrent, la de tota la vida del món, que som bons minyons, que intentem fer la feina el millor que sabem i ser bons veïns?
