Judy Dench, M a la nissaga de James Bond, diu aquesta frase al protagonista de Casino Royale quan –alerta, estrip del final de la pel·lícula– la seva companya de camp, interpretada per Eva Green, se suïcida ofegant-se dins d’un edifici venecià inundat, després de trair-lo enviant 101 milions de dòlars a una organització terrorista que ha segrestat la seva parella. L’aigua és un símbol de purificació dels pecats i Eva Green interpreta una dona catòlica que mor ofegada buscant la redempció. 
Existeix aigua que purifiqui les decepcions? M’ho pregunto perquè “he vist morir ofegant-se  en aquest ascensor venecià” algú que era un referent o un ídol viu per a mi, i ara és una ombra. Això d’avui va de discriminació també, sols que de la mà de gent inesperada, i escriure-ho per reflectir-ho és un mètode terapèutic de reflexió conjunta. 
Vaig trobar algú rellevant en la meva formació musical pel carrer. Després d’exposar-li breument el treball final de grau i la nota, un 9,40/10, va contestar que allò estava molt bé, però que seria molt complicat convèncer els pares o els clients que era una bona idea tenir un professor amb discapacitat a l’Escola de Música. Al moment vaig reaccionar seguint les línies del meu treball, citant pedagogs i la meva experiència fent pràctiques diverses amb nens i adults amb i sense discapacitats, i allò va quedar penjat. La reacció que em va fer sospitar que quelcom fallava, va ser la de la meva mare enutjada dient-me que no li semblava gens bé la contestació, amb un to de veu que li sento rarament. Dies més tard vaig reviure l’escena i vaig entendre que la mateixa persona que anys enrere m’empenyia a formar-me com a músic fent un grau superior, ara dubtava de la meva capacitat de fer classes en lloc de posar-me a prova, quan no soc ni la primera ni l'última persona cega que imparteix docència a escoles de música, conservatoris o centres superiors. Per això m’he menjat tots aquests anys de formació?
He passat per centres en què he pogut comprovar que hi ha professors que, com a mínim, són qüestionables quant a mètodes pedagògics i ni tan sols són capaços de mantenir l’atenció dels seus alumnes; aquells responsables que qui s’apunta a fer música acabi dient que és avorrida i feixuga o que no és capaç de fer-ne. Tinc amics que s’estan formant i a qui de vegades ofereixen substitucions. A qui us penseu que, entre d’altres persones, demanen ajuda per revisar les classes que faran? Amb qui creieu que comenten els casos d’alguns alumnes?
No soc el millor. Soc algú que, com qualsevol titulat, ha trobat la seva manera de fer escoltant els altres i seguint exemples funcionals. Respecte a fer classes, els nens són moguts perquè estan vius. Sabem que molts d’ells fan activitats que els desinteressen i canalitzen la frustració fent burrades. I qui els escolta, a part de renyar-los? 
D’altra banda, estem exposats a accidents, malalties i causes vàries que ens poden fer assolir la condició de persones amb discapacitat. Què faries sense les mans, la veu o les cames quan has estat tota la vida tocant un instrument? Sabries readaptar-te? Podries seguir fent música? O, encara més, series capaç d’estar satisfet amb la teva vida quotidiana? De què has de convèncer els pares exactament: de que jo serveixo per fer classes? O que tu al meu lloc sabries fer-ne? Si veus en mi un reflex d’allò que t’espanta de tu, considera resoldre les teves pors. Per molt que sigui una forma d’admiració, aquesta és tòxica. 
Sí, he après a no confiar en ningú. Tot i així, per al Joel Bueno i altres estudiants amb discapacitat que pugen trepitjant fort, vull aportar el meu granet de sorra perquè tots ells puguin viure en un món inexistent avui. Vull veure els prejudicis substituïts per vots de confiança i que se’ls negui o atorgui una plaça de treball en base a les seves capacitats en lloc de desacreditar-los per ser persones amb discapacitats diferents.