No em considero una gran feminista. Ara bé, últimament sí que sento la necessitat d’aixecar més la veu en aquest camp, i parlant amb una companya, que tampoc se sent especialment feminista, vam arribar a la conclusió que era l’entorn el que ens hi ha tornat. Sentir determinats comentaris a diari, com: “no mengis això que se’t farà el cul gros” −us imagineu dir-li a un home que no es mengi la xocolata perquè se li farà un pandero que no cabrà a la cadira? O que aquell, que és un agressor sexual, “s’ha tirat una tia”. O que es negui la bretxa salarial o el sostre de vidre i no es vegi la realitat de les dones, i a sobre se’ns vulgui fer passar per unes exagerades, unes ploramiques, o la preferida: histèriques. A part que avui “hi ha molta sensibilitat”.
N’hi ha que qualsevol cosa que soni en femení, ja no feminista, els fa urticària i estan a la que salta i volen aniquilar-ho o ridiculitzar-ho. La Cursa de la Dona, que és contra el càncer de mama; i ara, al tomb de la regla, la campanya que engega el Govern per la qual regalaran calces i copes menstruals a les més joves. Una campanya que, tot i tenir el component de visualitzar aquesta quotidianitat de les dones, que encara avui és massa tabú, té l’objectiu principal de conscienciar de l’impacte ambiental que tenen els residus que generen compreses i tampons, imprescindibles fins ara per poder continuar amb el nostre dia a dia amb un mínim de comoditat (dins la incomoditat que és tenir la reglar una setmana de cada quatre). N’hi ha que reclamen calçotets de colors... Doncs mireu, si cal regalar calçotets absorbents per als que també pateixen pèrdues d’orina, sigui per edat o després de superar un càncer de pròstata, seré la primera que aplaudirà la mesura. També m’apuntaria a la cursa de l’home per recaptar fons per investigar aquest càncer que només us afecta als mascles.
Així doncs, és per vosaltres que soc feminista.