No fa gaires dies vaig somniar que em trobava passejant per Andorra, en calçotets. Els darrers dies de gener i els primers de febrer no inviten, ni tan sols en somnis, a voltar pel país d’aquesta guisa tot i que, pel que hem pogut comprovar, ja no hi fa tant de fred. En tot cas, encara que fos agost, passejar-se en aquestes condicions pel Principat no crec que sigui gaire bona idea, ni tan sols tot dormint. Si es donés el cas em vindrien a cercar les forces de l'ordre, i com que no duia cap mena d’identificació em trobaria dins d’un vehicle cel·lular en un tres i no res. El somni continuava, però, i sense saber ben bé com, em vaig trobar dins un vaixell abandonant el país. En despertar-me, em vaig demanar per què portava aquella peça de roba i no anava completament conill. ¿Potser perquè feia quinze dies havia escrit un article on afirmava que on hi ha pèl hi ha alegria i m’autocensurava?
Pocs dies després, un grup de nois confrontaven opinions enmig del carrer tot mirant d’esbrinar on era el nord. Era al voltant de les quatre de la tarda i al sol ja li quedava poc temps per amagar-se. El que em va sorprendre, i per què no dir-ho, em va aturar, va ser que un d’ells indicava aquest punt cardinal, però en la direcció oposada d’on era el sol. No vaig poder-me estar de puntualitzar –sí, l'encerten, calladet m’aniria millor.
"Estàs assenyalant l’est, fixa’t on és el sol, que ara es pon i ja és a l’oest. El nord seria...", i li vaig indicar uns noranta graus a la seva esquerra.
La seva resposta va ser: “És que és un lío”. I no vaig poder estar-me de dir: “Ai, però cal mirar el sol, per orientar-se”–òbviament, sense cap connotació de caràcter polític–. Com que no volia fer-me pesat –en tinc tendència– els vaig deixar que continuessin buscant el nord. Mentre marxava em va venir al cap que, sense entendre els moviments del sol, em costaria molt explicar-los el que era una obaga o una solana, i també per què un hort era molt més productiu, i per tant més apreciat, a Engolasters que no pas a Escaldes.
Nadius digitals com eren, en cas que haguessin necessitat orientar-se de debò, no s’haurien pas estat a mirar el sol. Les aplicacions del mòbil resolen en un tres i no res aquesta mena de dubte sense ni tan sols necessitat de fer funcionar una brúixola. Si hi ha cobertura, en aparença ningú es desorienta. Però jo, que no soc nadiu digital, vaig tornar a pensar en el somni. Havia abandonat Andorra tot navegant, només amb els calçotets posats. Em caldria, naturalment, saber trobar el nord per poder orientar-me. Una feina complexa atès que, ben segur, em caldria navegar en dies de boira, i sens dubte, també de nit. Per sort, em vaig despertar molt abans d’anar a la deriva.
