Ja en fa, d’anys, i no he superat el trauma. Corria el 2011 i, acabada la primera temporada de Joc de trons, a les cases, cafeteries i matalassos copulars no es parlava d’una altra cosa. I jo, ni flors de què anava tot plegat. Pel carrer la gent m’assenyalava, xiuxiuejant, “guaita, és el gili que no ha mirat ni un episodi...”. És més: un cop un pare i la seva filla van canviar de vorera –després, però, que la nena m’insultés i em fumés una puntada als engonals. 

Aquella anyada va ser el punt d’inflexió entre la nova era i l’anterior. El final del principi, que diria Churchill, o el principi del final, no recordo amb exactitud. La qüestió és que, en paral·lel a una successió incomptable de remeses de la mítica sèrie, anirien apareixent nous serials, i multitud de canals i portals oferint continguts: perquè ara ens expressem en aquests termes, i no d’entendre’ls o processar-los, sinó de “consumir-los”. Això és el que cal fer, tant se val si els entenem, els gaudim o els analitzem: l’important, sigui com sigui, és devorar-los amb posterioritat, és clar, a haver passat per caixa. Hi ha unes conegudes plataformes audiovisuals que anuncien milers d’ítems, produccions, je ne sais quoi, al teu abast en la forma d’una irresistible miríade de plans i ofertes que conviden a amorrar-se al mòbil o la tauleta, el segon component de l’amalgama explosiva que ha fet saltar pels aires molts rituals. No dic jo que es tracti (o potser sí) de tornar a fer una foguera i seure-hi a l’entorn a narrar històries dels Grimm, però com a mínim fins no fa gaire érem capaços de reunir-nos al bar per veure el futbol, o al menjador de casa per embeinar-nos els rius de caspa que rajaven de la pantalla mentre feien l’Un, dos, tres o l’insofrible Noche de fiesta. Encara ens quedava algun vestigi de clan, de grup, igual que en les escapades al cinema els caps de setmana a la tarda. Famílies i colles d’amics, carregats de crispetes i xuxes, comentant la jugada i molestant-se els uns als altres, amb aplaudiments a la cloenda, en funció de la pel·lícula. I, per descomptat, el clàssic torracollons de dos metres i cent-vint quilos que no tenia enlloc més on aterrar que a la butaca del davant, tapar-te les dues hores i estripar-te l’argument. O tot a la vegada.

Vivim una època que tindrà els seus avantatges, però hauríem de demanar-nos a quin preu. Avui, arribat un cert moment del dia, entrem en simbiosi amb la tablet o l’iPad i oblidem el món tangible. Estirats al llit, o escarxofats al sofà, som incapaços d’apartar la mirada del capítol no-sé-quants de no-sé-quin-títol tant de temps com calgui. Quan sortim del trànsit, aixequem la vista i ¿a qui trobem, al nostre costat? Précisément. No hi ha ningú.