L’hospital és desangelat. I el servei de pal·liatius és d’allò més dur. Malgrat una entrega i una dedicació exquisida de tot el personal d’infermeria, d’auxiliars i altres treballadors de la planta envers els malalts, la figura del metge o metgessa és essencial. En aquest servei, el malalt té poca esperança de sanació. La fita mèdica és controlar-li el dolor. No curar, només alleugerir, esperant el desenllaç. No soc metgessa. No ha estat mai la meva vocació ni la meva passió. Únicament soc filla de metge i mare de metge. Convisc amb metges des de sempre. Aquest estatus no em dona cap dret. Observo. Encaixo. Acompanyo. Ploro. No estic sola. Units, la meva germana, amics i familiars preuats fem costat al pare en aquest trist final de vida. 

No és el primer cop. Fa poc més de sis anys vam viure situacions similars amb la mare. Tot i que en aquells temps ens vam sentir en tot moment acompanyats amb molt d’escalf per tot l’equip mèdic i paramèdic de l’hospital. Som persones i som humans i entenc que tots els metges i metgesses són diferents. Però al servei de pal·liatius aquests professionals de la medicina han de tenir un plus. Un do de gent i emprar una delicadesa i un to d’humanitat en la paraula per comunicar amb el malalt o la malalta i amb la família com qui cus tapetes d’encaix. 

I no sempre és així. Fa poc més de tres setmanes que ens van dir que al pare li quedava poca vida: “setmanes, màxim un mes”. No ens ho esperàvem. Tot va massa ràpid.  La vida fugissera s’escapa. 

Al pare, tot i que a vegades està emboirat, també li ho van dir. I a l’hospital manquen llits. I la metgessa que pensa que ha anat controlant el dolor del pare, necessita el llit. I ve la sentència, contundent, tossuda i autoritària. El pare ha de ser traslladat per les setmanes que li queden de vida. O bé va a casa amb cuidadors o bé se’l trasllada la clínica Sant Vicenç d’Enclar. Necessita supervisió mèdica perquè les metàstasis del càncer no descansen i malgrat els emplastres de morfina que porta, se li han d’administrar dosis d’antidolor suplementàries diversos cops al dia. 

I el pare no vol ni una cosa ni l’altra. És cabut. Genio y figura. Ell vol tornar i passar el que li queda de vida a casa, però no vol ningú de fora passant les nits a casa, envaint el seu espai. Vol conservar la intimitat de la llar. Només amb nosaltres. Té por. I, essent de la vella escola, també es nega a anar a Sant Vicenç. I nosaltres, conscients que no li podem oferir soles a casa l’atenció sanitària necessària, ens trobem desconcertades al mig de la lluita metgessa-pacient.

Percebo l’absència d’empatia de la metgessa. El meu pare és una càrrega per a ella. I a nosaltres ens parla amb fredor i determinació. 

Encaixo. I penso, hi ha maneres i maneres de dir les coses i de portar un dossier. Que en aquests casos es tracta del final de vida d’una persona i no d’un cos a cos de qui té més autoritat, si la metgessa o el pacient. Però bé, totes i tots som humans. Tenim sentiments i ens sentim vulnerables davant la mort que sabem inexorable. Acompanyar en un servei com el de pal·liatius necessita una dosi suplementària de paciència, d’empatia, de dolçor, de delicadesa. Un somriure, una paraula amable o uns tocs de bon humor com tenen totes i tot el personal d’infermeria, d’auxiliars o de planta a pal·liatius, són tresors inestimables que agraïm immensament.

Però quan la confiança o la empatia amb la metgessa s’esmicola i es trenca, i més enllà dels drames de cadascú i cadascuna, és millor allunyar-se i desconnectar.

I en aquests moments que penso que el que deia Hipòcrates, pare de la medicina fa més de 21 segles: “La vida és breu; l’art (el saber, el coneixement) és llarg; l’oportunitat, efímera; la experiència, enganyosa; el judici, difícil”, no té ni una arruga.