Erdogan, Putin i Trump (al capdavant de l’elit de governants estrangers amb marge per al desenvolupament intel·lectual) en fan una de grossa cada dia. Tanmateix, la bomba mediàtica d’aquest estiu no ha estat pas la cimera entre Rússia i Turquia per enfortir els seus vincles, i tampoc les incitacions a la violència de l’oncle Donald cada cop que obre la boca per buidar la podridura emmagatzemada al seu cervell alterofòbic.
No, amics: l’únic capaç de mobilitzar milers d’ànimes aquest estiu ha estat Pokémon Go, el nou joc per a dispositius mòbils. Temps enrere la tecnologia ja va fer possible l’estampa de vianants que xerraven pel carrer sense tenir, en aparença, cap interlocutor tangible –el Toni, un del meu poble, també parlava sol, però tenia excusa perquè al llarg dels anys havia fet molts abusos. Superat aquell primer estadi d’aparent monologuisme psicòtic (de la gent, vull dir; en Toni encara segueix amb els soliloquis), ara ens toca acostumar-nos a veure individus que es mouen a la carrera, o que s’escolen als indrets més increïbles, en cerca d’un trofeu invisible a l’ull humà. La nova afició ja ha dut els intrèpids caçadors a les places més inversemblants, des de llocs de culte fins als túnels de les rondes d’alguna gran ciutat –desitgem, és clar, que aquest últim cas no sigui representatiu de l’IQ del pokaçador mitjà. No tinc, encara que ho sembli, res en contra dels jocs virtuals, però em preocupa aquesta deriva tecnològica que vivim, començant per les xarxes (¿d’arrossegament?) socials i acabant amb Meetic, o amb el porno en xarxa a on van a parar les Mb i les energies de més d’un adolescent. Cada cop vivim el món de manera més mediata, i molt em temo que avui dia n’hi ha que han perdut (potser tampoc la tenien abans) la capacitat d’interactuar de forma directa amb objectes o persones palpables. Infectes socials o no, a la pokedada de Madrid s’hi van aplegar uns cinc mil mortals. És d’esperar que la cosa vagi en augment, així és que haurem de confiar en la nostra capacitat per controlar aquesta nova plaga (de bitxos i de seguidors) en aquest nostre microracó de món, perquè en cas contrari no s’hi cabrà.
(Disculpeu-me que hagi fet una breu pausa. No era per anar a l’excusat; feia estona que un Bulbasaur m’estava fent ullets, i necessitava un segon per obrir-li el cap amb la meva pokeball. Missió acomplerta.)
Aviam com anirà tot plegat. A la Seu ja han començat a blindar la catedral, i seria recomanable instal·lar alguns inhibidors de gadgets electrònics al perímetre de Meritxell, per si de cas. Comença el regnat d’en Pikachu, el pseudoocellet groc de pam i mig que no sap ni dir el seu nom de tres síl·labes sense quequejar. Boris, xaval: calçat.