La seva aparició en un Carrefour va suposar el mateix impacte que el de Sant Pau després de caure del cavall. Però mentre ell va veure la llum i va canviar de vida, els clients van observar atònits unes vaixelles de Duralex. Quan pensàvem que  l’empresa que fabricava aquests productes indestructibles s'havia fet miques vet aquí que ressuscita en un supermercat i amb un nou color, el blau safir (ple de personalitat, segons el rètol publicitari), que s’afegeix al verd o al caramel. Tot quan els plats semblaven condemnats a ser peces de museu.
Anaves l’any passat a veure l’exposició d’Isabel Quintanilla al Thyssen de Madrid i a la botiga venien plats de Duralex. Sorties d’allà amb la vaixella de la Merche de Cuéntame. Però tot torna. Com les rajoles hidràuliques, l'estampat de lleopard o el mullet, aquest pentinat horrible en què els cabells es tallen més curts per davant, per dalt i pels costats però són més llargs convertint el seu portador en l’últim dels mohicans. El van prohibir a Corea del Nord perquè formava part de l’estètica capitalista. Capitalista i xaró. I a l’Iran per antiislàmic i decadent.
I no és que els plats fossin especialment macos però aguantaven el que calgués, fins i tot una celebració grega amb l’objectiu d’espantar els mals esperits. No hi havia manera d’acabar amb els productes de vidre trempat fabricats a França, i és impossible guanyar una discussió si un plat no es trenca en mil bocins amb un dramatisme digne de Pasión de Gavilanes o alguna telenovel·la turca. O de partir un garrí rostit a un restaurant de Segòvia.
Així que els vam avorrir. Vam passar dels recipients on les mares ens servien les llenties i les mandonguilles a la fusió peruana-mediterrània-japonesa, a  la teula de coco amb mató, anxova i olivada o als ous a baixa temperatura amb cremós de bolets i cruixent de pernil en uns plats de disseny amb porcellana fina o de Jingxin Glassware.
Però a la que els plats blancs i immaculats es van començar a escantellar, vam anar enyorant l’olor i el sabor dels menjars de cullera a casa, a la padrina que li feia una creu al pa abans de tallar-lo o al padrí que quan queia el saler l’agafava i tirava sal per l’esquena per evitar que el dimoni fes de les seves.
És lògic que trobéssim a faltar aquells plats de Duralex que s’anunciaven als anys seixanta del segle passat amb un: “Utilitzeu-lo com a martell, deixeu-lo caure, colpegeu-lo, feu-lo passar del gel a l'aigua bullent”. Potser serà perquè, algunes vegades, menjar-te unes llenties estofades amb cansalada i xoriço en un plat indestructible és l'única manera de tornar a una felicitat trencada.