Només hi ha una cosa que faci més ràbia que una avaria de la màquina de rentar: fer venir el tècnic per arreglar-la. La majoria de vegades la operació consisteix a descargolar una rosca, treure un tubet o una goma (n’hi ha milions, de tot això: per això són rentadores) o sacsejar i bufar una mica un filtre. Passats cinc minuts, l’operari clou la visita cobrant-te cinquanta xapes i abandona casa teva ballant la conga hawaiana.
Si els mecànics de rentadores fan ràbia, els dentistes ni t’ho explico. Quina bona vida: vinga fer caixa i passar-se tot el dia regata amunt, regata avall, amb el jacuzzi del xalet ple d’escumós francès. Perquè, és clar, les endodòncies les fa qualsevol amb una mà lligada a l’esquena, i si hi ha complicacions l’home de la neteja sempre hi pot donar un cop de mà o desinfectar amb el Glassex. Els odontòlegs, al cap i a la fi, només tenen el mèrit d’haver-se deixat les banyes per tirar endavant la carrera (la qual cosa no els eximeix de passar la resta de la seva existència estudiant com a imbècils) i endeutar-se fins els pavellons auditius (els propis i els de les tres properes generacions familiars) per obrir una consulta. Però ei, que estan millor que volen. De fet, sempre hi ha qui té més sort que nosaltres. Tot i que a mi, això em diu algun conegut, sembla que em passa tot el contrari: soc el fucking master, a l’hora de trobar ocupacions on viure com un rei. Cada vegada que he canviat de feina, cosa que he practicat poc al llarg dels anys, he trobat algú del ram que m’etzibava el típic “ostres, tu sí que vius bé!”. Al principi m’ho empassava, però tot era començar i adonar-me que, tot i gaudir-ne, sirgava com qui més. Això, amb el temps, m’ha fet generar dubtes: si les meves pitonisses no van errades, com és que no duc una vida de marquès, com els altres? O és que tinc àugurs de fireta? Una de tres: o resulta (1) que tothom llepa per igual a totes les feines o bé, i aquesta idea em fa tenir por de mi mateix, (2) arrossego una maledicció que fa que quan aterro a un nou lloc el Valhalla laboral se’n vagi a prendre pel sac immediatament. Si es confirma aquesta segona hipòtesi, calceu-vos, quan em veieu creuar el llindar del vostre despatx, perquè se us haurà acabat la bicoca.
O (3): som uns ploraners que només sabem culpar els altres de les nostres misèries. En aquest cas tinc la solució per deixar de maldir la fortuna del dentista o d’espellar el paio que ens repara els nyaps. Matriculem-nos tot(e)s a odontologia, si hi ha nassos; o a un curs de reparació de trastos: així, a més de ser els reis de la bricomania, amb sort sabrem buscar-nos a dins per trobar la peça que no xuta i ens fa ser uns amargats insatisfets tocapilotes.