Caminar per Praga és com travessar un mirall antic. Els seus carrers empedrats et condueixen a èpoques de perruques ostentoses, d’estudiants emprenyats i d’escriptors insegurs.
La ciutat s’insinua rere finestres entelades, jardins amagats i silencioses façanes plenes d’històries mai explicades. És fàcil perdre-s’hi, i encara més voler fer-ho.
Hi ha una tossuderia elegant en l’ànima txeca. Una manera de resistir sense fer soroll, de mantenir viva la dignitat fins i tot sota la boira més espessa. A la plaça de Vršovice, on no passa mai res, un vell amb gorra toca una melodia de Smetana amb un clarinet que sembla tret d’una altra dimensió. Ningú no l’aplaudeix, no li calen elogis, només unes monedes.
Camino per Karlín, antic barri obrer, transformat en un Port Aventura d’oci postmodern i refinat però amb el regust de sutge i aroma de fàbrica soviètica. Em recorda barris de Barcelona com el Port Vell o el Poblenou, on la memòria treballadora crida dins la pedra esquitxada de vòmit adolescent. Hi ha molts punts i comes dins la història txeca que em recorden la que hem viscut els de cultura catalana.
Els txecs, com nosaltres, han patit més que viscut el seu relat. Són fills de dos imperis estrangers, d’una revolta de vellut, d’unes primaveres que no van tenir temps de florir. Nosaltres compartim aquest batec, el desig de llibertat i l’amor obstinat per la nostra llengua i pels detalls de qualsevol tradició imaginada i defensada amb tossuderia. Potser per això Praga ens ressona: per aquesta manera de cridar fluixet i de perdre totes les batalles amb victòries morals.
Al parc de Vyšehrad, lluny de selfies i rutes guiades, es pot sentir el murmuri del Moldava mentre el vent juga amb les fulles com si fossin fulls d’un manuscrit antic. Em perdo en el cementiri on descansen els escriptors Čapek i Jan Neruda (el poeta bo), els pares de la música txeca, Dvořák i Smetana. El pintor Alphonse Mucha (el de l’embolcall de la xocolata Ametller). Al contrari que alguns cementiris imponents i vanitosos on he passejat, la majoria de les tombes estan fetes amb una senzillesa que imposa molt més que qualsevol mausoleu barroc de marbre.
A la nit, la ciutat s’il·lumina amb tristesa. Plou amb melangia i lleugeresa. M’embolcallen tristeses adolescents que tot i el cinisme de l’edat continuen acompanyant-me. A Letná, amb la ciutat als peus, imagino els txecs drets davant totes les opressions viscudes, com un nen enfadat davant la incomprensió dels adults. Em reconec entre ells lluitant per qualsevol causa perduda. Em sento a casa.
Mentre baixo per un carreró de Mala Strana, fugint de les riuades de turistes que omplen els carrers principals, amb el cor ple d’història i de silenci, les paraules que un dia va escriure Mozart em tornen al cap i em fan somriure: Praga m’entén.
