Teresa Colom publicà el 2012 el poemari La meva mare es preguntava per la mort. Colom hi fa un exercici de poetització de la condició mortal del cos humà i s’apunten, entre altres, concepcions que es relacionen directament amb l’obra posterior La senyoreta Keaton i altres bèsties, del 2014, essent en la darrera ocasió contes i no poemes, que s’hi assemblen però no són el mateix. 
La condició mortal és certament una preocupació de primer ordre. Però aquesta inspira no  només l’obra de l’andorrana sinó bona part de la producció literària, religiosa i filosòfica de tota la humanitat durant tots els temps, i és a la filosofia on crec que es troba el nucli de les qüestions principals que, com a mínim a mi, el text m’ha plantejat. 
Crec que el centre de la concepció que de la mort, i per tant, de la vida, es trasllueix dels textos de Teresa Colom que fins a la data de la redacció d’aquest article he llegit, m’ha quedat pendent Consciència, la novel·la del 2019 que trobo pertinent, ja des de l’argument, per a la idea que treballo aquí. Deia que Colom parla de la mort des d’una perspectiva concreta que ubico en el dualisme que consolidaren els textos platònics: la unió circumstancial entre cos i ànima, on totes dues entitats serien diferents i capaces d’existència per separat. Aquesta concepció –a ningú se li escapa– l’hereta el cristianisme i arriba fins als nostres dies.
A Plató li va dur la contrària Aristòtil quan considerava unió indissoluble la de cos i ànima, essent tots dos la mateixa cosa. I d’aquest desacord l’espiritualitat alada dels platònics, que per a desgràcia del mestre serà als poetes a qui millor penjarà aquesta concepció, i la terrena observació d’allò que succeeix dels aristotèlics, actitud atea a priori més afí a la narració –ja se sap, però, la vida efímera i complicada dels a priori.
I és en aquest desacord entre matèria i esperit que habitaria la poesia de Colom, dilema explícit al poema Carcassa: “Darrere les conques dels ulls no estic sola”. A mesura que avança el mateix poema ens planteja el que crec que és la segona preocupació central de l’autora: la maternitat. Aquesta apareix a la poesia però explota en els contes de La senyoreta Keaton..., plens de mares, de pares i de fills als quals l’anomalia els fa signe de la sempre complexa filiació carnal i simbòlica que entre els uns i els altres s’estableix. 
Tornant a Carcassa, que sí és aquell poema que més m’ha agradat i que en conseqüència vull glossar, hi viu un nadó que és alhora la mare, com resa el darrer vers: “Carrego un nadó que té el meu rostre i no sé què dir-li”. Podria parlar-li al nadó si no fos la veu poètica una cosa diferent del cos? És, doncs, la veu poètica la de l’esperit? Coses del dualisme.