A casa sempre m’han ensenyat que cal viure el dia assegurant el demà. És a dir, t’has de garantir poder menjar avui i també demà. La cosa actualment és difícil, tal com està el preu de l’habitatge (tant de lloguer com d’hipoteca, que els tipus d’interès estan disparats i a alguns ens ha pujat la quota més d’un 50%) i el cost de la vida en general, però m’hi esforço: m’estic de moltes coses i quan se’m dona l’oportunitat faig alguna feineta extra. La qüestió és que ho hem de fer. Fins i tot des de l’Estat se’ns demana i en teoria es premia, amb bonificacions fiscals, tenir un pla de pensions privat per exemple, doncs la situació del Fons de reserva de jubilació és la que és i una de les solucions per a la sostenibilitat del sistema passa per complementar-lo amb la contractació de plans privats. El problema ve quan per tenir aquests estalvis, per haver fet aquests esforços per tenir una mínima previsió per demà, se’t castiga i se t’obliga a pagar més que un altre que opta per viure el dia i no assegurar-se el demà. En tenim diversos exemples, un d’ells el vam veure durant la pandèmia de la Covid-19. Els empresaris que tenien uns comptes sanejats, que tenien reserves per fer front a les renovacions de maquinària, per exemple, van haver de buidar-los per pagar els sous als treballadors (que només faltaria), mentre que els que no tenien aquests coixins van poder optar a ajudes i crèdits tous. A nivell personal també ho veu molta gent que es veu obligada a ajudar familiars, o separats a qui toca contribuir amb una pensió molt elevada mentre l’altra part es poleix els ingressos amb coses prescindibles. Venen ganes de fer el mateix, viure al dia i demà ja es veurà, perquè ells viuen avui millor que jo.