Em dic Wisdom. Tinc 74 anys, soc vídua i fa unes setmanes he tornat a ser mare. De manera natural, res d’in vitros o subrogacions llogades. La notícia ha sortit als informatius d’arreu perquè he establert un rècord de maternitat longeva. Els especialistes que han documentat la proesa m’han distingit com a “símbol mundial d’esperança per a tothom”.
No sé vosaltres, però en la meva modesta opinió crec que aquests són mèrits prou solvents com per haver conquerit la portada de l’any 2024 a la revista Time. Dissortadament no soc un home caucàsic, colèric, desequilibrat, egòlatra, fanfarró, groller, ignorant, masclista, misogin, narcisista, neuròtic, pertorbat, pretensiós, primer delinqüent convicte president dels Estats Units amb causes judicials pendents, provocador, racista, vulgar i xenòfob. Qui pot competir amb això? I podria seguir, però us recomano consultar el llistat de 100 adjectius sobre el tal personatge que ha recollit David Herrerias Guerra de diferents mitjans com un servei a la comunitat “per enriquir-ne el vocabulari”.
L’única cosa que compartim el susdit i jo és l’edat. Vull dir la dècada. Així que, si es tractava de fer front a l’edatisme, Time podria haver escollit qualsevol altre membre del nostre selecte club de prodigioses septuagenàries que, per cert, també existim, i que complim amb el criteri principal de la revista d’haver “exercit una gran influència en els assumptes mundials” el 2024. I en aquest cas, en positiu.
Penso, com no, en la meva estimada Gisèle, divorciada (dissortadament no vídua) de 72 anys, que ens ha comprimit el cor amb la seva determinació i una frase: “que la vergonya canviï de bàndol”. Algú pensarà que no n’hi ha prou amb això. Perquè, què ha fet la Gisèle per influir de manera decisiva en els assumptes mundials? A banda d’encarar els prejudicis arrelats sobre la vergonya i el consentiment, de canviar l’actitud davant la violació, de tornar l’estigma a qui correspon, als monsieurs-tout-le-monde violadors, perquè pateixin en públic l’escarni, la humiliació, l’ostracisme i la condemna unànime de la societat i la justícia. I, de retruc, ha convertit la seva frase en lema i bandera del feminisme mundial i ella, en una icona de la lluita contra la violència sexual.
Així que aprofitaré per demanar que les lectores i lectors d’aquesta columna se sumin a la meva campanya per proclamar la Gisèle, no persona de l’any, perquè li queda curt, sinó de la dècada i per sempre. Si us voleu afegir a la causa, envieu-me cartes de suport (no tinc xarxes socials) a Hawaii. Al refugi nacional de vida silvestre Midway Atoll, a la colònia dels albatros de Laysan (si hi ha algun ornitòleg llegint, sí, soc una Phoebastria Immutabilis). M’hi trobareu fàcilment. Hi passaré els pròxims mesos incubant la meva criatura fins que faci eclosió i l'ensenyi a volar. Si a les missives hi afegiu un box de sushi de calamar s’agrairà. Em torna boja i a l’economat de seguida s’exhaureixen.
