Hi havia una vegada tres amics molt amics (l’Esteve, la Canòlich i en Liam). Des de ben petits ho feien tot junts. Un dia a l’escola, a l’hora del pati, van veure un cartell que hi ficava: “DIA 15 D’ABRIL, ESCALA A ANDORRA”.

Tots tres es van il·lusionar molt perquè el premi era un munt de material escolar! De seguida s’hi van inscriure i van començar a quedar als matins per anar a entrenar i intentar ser els millors. Els seus pares els motivaven i els explicaven que tenien possibilitats de guanyar.

El pare de l’Esteve era un entès en el tema i opinava que el seu fill era un crac! Sovint comentava que el nen ho portava a la sang.

L’endemà van agafar el bus i se’n van anar a la via ferrada de Santa Coloma. Allà van passar el dia pujant pels ferros. Quan va començar a fosquejar, en Liam va trepitjar una mala pedra i es va torçar el turmell. L’Esteve i la Canòlich es van posar molt tristos perquè sense en Liam ja no hi havia possibilitat, ja no podrien participar. Què farien ara?

Es van autoenfadar, es van discutir, van plorar, van cridar, van pensar i… de cop i volta, en Liam va tenir una idea i els hi va dir: demà a la sortida de l’escola aquí us espero!

A en Liam li encanta crear els seus propis dispositius electrònics, i per això es va passar la nit dissenyant i creant una turmellera electrònica, és a dir, una turmellera que quan prems un botó es congela una mica d’aigua i es torna gel. D’aquesta manera el dolor desapareix una mica i el turmell es desinflama. En Liam va estar amb la superturmellera durant tres dies. Divendres, en Liam, tenia educació física al col·le, la mestra els va ensenyar noves tècniques per a l’escalada. Els tres amics i la resta de companys de classe estaven molt atents i nerviosos al mateix temps, solament quedaven dos dies per al 15 d’abril. Tots tres van tornar a entrenar matí i nit, migdia i tarda a totes hores. Va arribar la data, estaven nerviosos i al mateix temps emocionats. Els hi tocava a ells, era el seu torn. BUUUMMMMM van fer record d’11 minuts 4 segons. Aquella concentració es va convertir en crits i alegria.

Abans de l’entrega de premis van tenir temps de rebre felicitacions i abraçades. Sabien que havien fet un bon temps, però no tenien clar en quina posició havien quedat.

Sorpresa! Van quedar primers. L’alegria va ser màxima. L’organització els hi van entregar una motxilla plena de material escolar a cadascú.

Conte contat, aquest conte s’ha acabat!