Els ciutadans reclamem solucions imaginatives de l’estament polític, propostes que ens resolguin els problemes –per això hi són, per això s’hi presenten, per això cobren, considerem– i que crisis com la de l’habitatge no esdevinguin una metàstasi social. Ara ens colpeja, però ve de lluny: fa 18 anys, en arribar al Principat servidora ja recorda visitar llocs pels quals demanaven 800 euros i havies de preguntar quina part del lloguer pagaven les cuques.
En tot cas, ara que la urgència s’imposa i es posen les piles, apareixen solucions (creatives?) com aquesta de les casetes prefabricades. Bona pensada. Excepte si es pretén presentar com una cosa més enllà de solució bastant provisional i per a casos concrets: per a joves que accedeixin a la independència, per a passavolants i ciutadans globals, per estalviar durant un temps... Lluny, no obstant això, de poder-se presentar com un lloc on algú pugui arrelar, fer créixer una família i allò que s’anomena avui crear un projecte de vida. Pretendre que sigui més allò que una solució molt parcial, puntual, un afegitó a l’atac global del problema, suposa perpetuar aquesta inconsistència vital, aquesta manca de lloc on aferrar-se en què es troba tanta gent per no tenir un lloc propi on viure, de propietat o un lloguer d’on no els estiguin empaitant per fer-los fora.
Ja no serveix aquell sistema tan útil d’engegar la gent, un cop acabada la vida laboral, cap al lloc d’origen. Per a molts, el seu lloc d’origen ja és aquest, perquè hi han nascut o perquè porten tant temps que ja hi pertanyen i és aquí on volen estar. En cases dignes i seves, no entre parets provisionals.
Si no es donen solucions que asseguren un projecte de vida digne i estable, la resta és donar puntada de peu i seguir xiulant. O perpetuar els privilegis dels de sempre davant de ciutadans de segona.
