Aquesta nova frontera de les intel·ligències artificials en què ens trobem immersos des de fa menys de dos anys encara no ha deixat de sorprendre'm. Cada dia ens proposa noves funcionalitats i nous reptes. Una mica com cert president dels Estats Units, vaja. Un no pot estar mai tranquil, que van i tornen a inventar alguna cosa nova que ens enterboleix les aigües del suau fluir de les nostres vides digitals. 
És cert que, per una vegada, la nova proposta no ens ve pas de la mà dels bruixots que inventen models neuronals amb set, vuit, o nou mil milions de tokens, sinó dels humils alumnes que tenim a classe. Són persones perfectament normals −segons afirmen ells mateixos− que han inventat una nova manera de fer servir les eines d’IA. Els alumnes se m’han posat a copiar l’estil de redacció de les màquines. A més, com que són persones bastant intel·ligents (de la variant humana, aquesta) i saben fer bé les coses, a vegades m’està costant una mica més distingir quina part del text ha estat escrita per la mà humana i quina per la màquina.
Aquesta situació no és tan innocent com podria semblar, sinó que al meu entendre és indicativa d’un canvi fonamental en la manera com funcionem pel que fa a la comunicació interpersonal. Temo que els més lletruts −els amables escriptors, filòlegs, editors i altra gent del món de la ploma activa− tenen feina per davant. La qüestió és la següent: tenint a la seva disposició una quantitat immensa de textos ben autèntics −escrits per humans ben reals− com a mostres i exemples que podrien copiar o inspirar-s’hi per fer les seves pròpies creacions, per quins set sous els nostres joves es dediquen a impregnar-se d’allò que les màquines artificials els presenten? 
Convé no oblidar que la producció de les IA no és res més que producció textual humana absorbida, digerida a mitges, reorganitzada i vomitada en plena pantalla. El dia que la màquina tingui una idea original ben seva encara no ha arribat. Potser ni tan sols ha de venir aquell dia, si abans fan fora de Wall Street alguns dels gurus actuals de la tecnologia, sigui per insuficiència de resultats o de calés. Aleshores, per què copiar-ne la producció?
Temo que la resposta ens ha de venir de l’exposició. Tots els humans ens podem autodefinir com a "animals socials": ens agrada assemblar-nos als nostres semblants, fins al punt de copiar els seus fets i gestos. D'altra manera, no es podrien comprendre algunes de les modes actuals, com ara exposar-nos al ridícul públic comprant roba molt cara (però lletja amb ganes) o conduir cotxes potencialment molt ràpids (en un país on costa trobar una carretera limitada a 90 km/h). Tots tenim una tendència a copiar allò que veiem que ens envolta, i els joves no es poden escapar d’aquesta tendència mil·lenària.
Però, a què estan exposats? Més específicament, quins textos escrits s’han trobat davant dels ulls?
Visiblement, una part creixent de la literatura que es troben és d’origen de màquines de la suposada intel·ligència artificial. La seva redacció ha estat preprogramada per persones, certament, però dins d’un registre molt limitat i ajustat a les necessitats del moment: fer la demostració que el seu nou sistema és capaç de produir un text intel·ligible per una persona humana sense que ens faci gaire mal als ulls.
Però aquest límit és certament una barrera molt baixa. Que un text sigui comprensible no implica de cap de les maneres que estigui ben escrit, ni que ens pugui provocar cap plaer en el moment de la seva lectura.
És amb certa tristor que constato que aquests textos són el model al qual la nostra joventut està més exposada i que més influeix en el seu estil de redacció escrita. Els últims mesos, m’he trobat més d’una vegada pensant, a l’hora de corregir un treball: «noi, quina redacció més correcta gramaticalment, però quin estil més nefast.» No en culpo l’alumne, que tan sols pot reproduir els patrons als quals està exposat.
Però encara em queda el dubte de saber per què són els models el que més els impacta.