Si hi ha vida més enllà de la mort i als que hi són els importa alguna cosa el que continua passant en aquest costat del mirall, val la pena preguntar-se si els ossos de Georg Friedrich Händel no s’estaran removent a la seva tomba de l’abadia de Westminster en veure anunciada la versió escenificada de Il Trionfo del Tempo e del Disinganno que s’estrena aquest vespre en el marc del ClàssicAnd.

Removent-se de l’emoció de veure una obra seva en un cartell? Potser. Però quan s’és Händel, la primera icona pop de la història de la música, i hom porta més de 300 anys en el Top 10 de la clàssica, l’emoció per aquestes coses està força mitigada. La causa de l’agitament podria ser una altra: “Vaig deixar 43 òperes, és que no en tenen prou que ha d’escenificar un dels meus oratoris?”. 

No és el primer cop que li passa: sense anar gaire lluny, el Liceu va programar una versió escenificada del Messies l’hivern passat. Però el Trionfo no és el Messies i potser treure’l del fossar de l’orquestra i pujar-lo a l’escenari sigui un acte de justícia poètica.

Händel va néixer a Saxònia, al cor de l’Alemanya luterana, i com tots els seus col·legues del país va aprendre música assegut a la banqueta d’un orgue monstruós penjat entre els contraforts d’una catedral. Però ell no va voler ser mai un músic d’església. El seu hàbitat natural era el teatre i  fins i tot els oratoris de temàtica religiosa que compondria a les últimes dècades de la seva vida van ser concebuts per als teatres de Londres, no per a les esglésies. 

El nostre heroi va descobrir l’òpera a Hamburg i el punt de no retorn es va produir en una estada de tres anys a Itàlia. Va arribar a la península el 1706 i l’any següent el trobem a Roma. Händel havia anat a Itàlia atret, sobretot, per l’òpera; però a Roma hi havia un petit problema: el Papa, en una decisió més pròpia d’un purità que no pas d’un catòlic, l’havia prohibida.

Els romans se les havien d’empescar per poder seguir tenint la seva pròpia temporada lírica. Els primers, els cardenals, que organitzaven concerts als seus palaus on s’interpretaven “oratoris” de temàtica religiosa o mitològica, en versió concert i sense escenificació, que tothom sabia que, en el fons, eren òperes. Alguns, com el cardenal Pamphili, fins i tot es dedicaven a escriure els llibrets d’aquestes òperes encobertes. I d’aquesta col·laboració entre Pamphili i Händel va néixer Il Trionfo del Tempo e del Disinganno.

Es diu que és una obra de joventut, i certament ho és: Händel tenia 22 anys quan la va escriure. L’obra té aquella cosa dels joves que ho volen dir tot, i tot de cop, amb independència de si les peces acaben d’encaixar. No és tan rodona ni teatral com les òperes que Händel escriuria anys més tard a Londres, però el Trionfo ofereix una visió del compositor i les seves potències, de tot allò que serà capaç de desplegar durant els 50 anys següents als escenaris de Haymarket i Covent Garden. Com un mariscal que passa revista a les tropes abans de la batalla.

El Händel de 1707 provocaria un atac de vertigen a qualsevol que vulgui dedicar la seva vida a omplir partitures. No només va compondre el Trionfo, sinó que també va escriure el Dixit Dominus, que és una cosa així com la culminació de la música sacra del Barroc. Ni que fos per deixar clar que ell no era un compositor de música sacra perquè no volia, però que si s’hi posava, tota aquella colla de kapellmeisters carregats de fills i de deutes de la seva Alemanya natal ja es podien anar buscant una altra feina.

El viatge a Itàlia seria per a Händel un viatge iniciàtic. Allà va tenir clar que el seu destí no estava entre les parets llòbregues d’una església d’Alemanya, però tampoc al servei d’un príncep capritxós, per molt italià que sigui. Händel –que havia estudiat música d’amagat i en contra de la voluntat del seu pare– estimava, per damunt de totes les coses, la llibertat. Per això acabaria instal·lant-se a Londres, on els músics podien ser empresaris i amos del seu propi destí.

Aquest vespre, quan la Bellesa, el Plaer, el Temps i el Desengany surtin a escena, els ossos de Händel potser s’agitaran a la seva tomba o Purcell i Mozart el veuran somriure en aquell núvol que comparteixen, perquè la seva música tornarà al lloc d’on no hauria d’haver sortit mai: les taules d’un escenari. I perquè un art a vegades tan encarcarat com l’òpera també pot ser un acte d’insubmissió i de rebel·lia.