És el nombre exacte de jornades que els petits de casa van passar-se tancats. A mi, us ho confesso, no se’m va fer gens difícil. És més: a banda de gaudir de la família, gràcies al confinament vaig polvoritzar el meu propi rècord de temps portant la mateixa roba, calçotets inclosos. Ara bé, es van adherir de tal forma a la meva epidermis que per poder desenganxar-los, quan ja teníem clara la data de a la nostra primera sortida, vaig haver de quedar-me en remull les quaranta-vuit hores prèvies.

Arribat el dia els nens van sortir al carrer en estampida, deixant anar un rugit que va fer tremolar la creació. El crit sonava a victòria, a pòrtic –no de retorn a la rutina d’abans, sinó d’accés a l’anomenada nova normalitat. El sintagma, malgrat existir amb anterioritat, al llarg de les últimes setmanes viu una segona joventut revestit pel caràcter particular de la situació actual, que sense redefinir-ne el significat literal n’ha alterat les connotacions, com succeeix amb desescalada o (doblegar) la corba. El darrer terme mai més tornarà a estar associat a l’aparició espectral d’una nena en camisa de dormir que espanta conductors als revolts de carreteres secundàries. Ara parlem com si retransmetéssim una crònica des de Vietnam, i no parem de referir-nos a la zona zero i als veritables (i admirables, afegeixo) herois d’una guerra descrita fins l’avorriment amb tòpics militars trillats. Per postres, a les converses quotidianes és impossible escapar al relat sobre la capacitat de resistència d’uns i altres en la gestió domèstica del moment. I, ja per acabar d’adobar-ho, floten suspesos en l’ambient (igual que els temuts aerosols coronavírics) eslògans com ara el cèlebre “Aquest virus el vencerem entre tots”. Està ben trobat, però obvia un detall important, i és el fet que ja no hi som tots els que hi havia fa tres mesos: la crisi sanitària s’ha cobrat 250.000 vides al món. Així de reflexiu estava jo, durant la passejada, quan la canalla se’m va a prop ara mb aquella cara de “prepara’t, que estem a punt de fer-te una pregunta per a la qual no tindràs resposta, pringat”.

“Papa, el virus és súper fort, oi?", va dir la nena. “I és a tots els llocs però és invisible, no?”, fa afegir el nen. “Però...”, va prosseguir ella, “això també ho expliquen de Déu als nens que fan religió: que és mega poderós i que és a tot arreu, encara que no el veiem”. El petit em va mirar uns instants, pensatiu, i va demanar: “I en una lluita, papi, qui guanyaria, Déu o el coronavirus?” La cosa es posava lletja i metafísica. Vaig optar per una tàctica infal·lible: tapar-me els ulls amb les mans, dir en veu alta “No hi és -el papa no hi és...” i esperar que passés el perill.