Fa uns dies que estic amarada de felicitat. No, no és que m’hagi plogut l’Euromillones, ni que hagi endrapat quantitats industrials de xocolata, ni similar, és un interès diguem-ne acadèmic. Allò de la definició de la felicitat, que ens fa anar de corcoll des de l’Antiguitat. Mirem Aristòtil, per exemple. La felicitat, deia, és el fi de les coses humanes, “una certa activitat de l’ànima conforme a una virtut perfecta”, el bé suprem en un món on totes les coses aspiren al bé. Viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç. En fi, això deia. Per als estoics, tan à la page avui, ets feliç si cooperes amb el cosmos: o vas amb ell de bon grat o t’arrossega, advertien, mentre que Epicur i aquells amb qui compartia el jardí recomanaven un plaer serè.
Molt més endavant venia Immanuel Kant a aixafar-nos la guitarra: l’ésser humà ha de guiar-se per la veueta interior, que li dicta un comportament moral ineluctable, un deure que, generalment, és incompatible amb la idea que puguem tenir de la felicitat. Més enllà de l’íntima satisfacció d’haver fet allò que ens dictava la consciència (no podria pas callar?).
Després hi ha hagut aquell que deia que molts busquem la felicitat com busquem el barret (o les ulleres, a qui no li ha passat?), sense adonar-nos que les portem posades.
I ara ens enfrontem a les promeses d’una felicitat més inassolible que mai perquè és la felicitat del desig sempre insatisfet de la societat de consum. El pensador de moda del moment, l’estrella del rock de la filosofia, Slavoj Žižek, diu que la promesa de felicitat que rebem és com la Coca-Cola: beus i beus i beus d’ella i mai no sadolla la set, només te’n demana més.
