M’assec per escriure aquestes línies. He d’omplir l’espai i la idea que tenia era parlar de la trista notícia que els casos de violència de gènere continuen anant en augment. El servei d’atenció a les víctimes n’ha atès 209 entre gener i juny, i 90 són casos nous (un creixement de més del 26% respecte del mateix període de l’any anterior). I parlant de la qüestió amb una companya surt la pregunta: què estem fent malament? Com pot ser que, amb els anys que portem de campanyes de sensibilització i educació, hi hagi joves que agredeixin les seves companyes?
Fa mal veure que hi ha dones a les quals s’estomaca només per ser dones, i encara més quan veus que entre les víctimes ateses n’hi ha dues de menys de 18 anys! Sobta que en ple segle XXI ens continuem comportant com a animals, que no entenguem els conceptes d’igualtat i de respecte, i que per fer valer la nostra raó fem servir el bastó.
I sí, això va més enllà de la lluita feminista i contra la violència de gènere. És més gran que tot això. Veiem com hi ha gent que per escalar posicions en la societat només trepitja i maltracta els altres, que assetja i agredeix els companys.
És que no hem entès res? No es tracta d’imposar, es tracta de dialogar i negociar, d’arribar a consensos i no fer el que jo dic perquè ho dic jo i jo tinc la força. No per la força seràs millor o més que els altres.
Si continuem agredint-nos és que no hem après res de la història i repetim els mateixos errors una vegada rere l’altra. I aquí cal tornar-se a plantejar: què estem fent malament? No és una qüestió només de governs i de polítiques públiques, és una qüestió també de societat i del rol educador i de transmissió de valors que han de complir les famílies.