¿Sí? Doncs va, que aixequi la mà i confessi si a la vida li ha servit de res, ser un cúmul de virtut i bonhomia. De res. Nothing. Rien. Fortunes com la de Trump no es fan a còpia de propines per rescatar gatets atrapats a la copa d’un arbre. Ben al contrari, a ell el visualitzo més aviat fent el primer dòlar segrestant-los i venent-los a un fabricant de menjar per a cocodrils.

En general la bona gent ho té cru, i per això m’alegra la concessió, ara ja fa uns dies, del premi Cervantes a Eduardo Mendoza. L’exemple ho té tot a veure, amb això de què parlo. Apostaria la meva col·lecció dels seus llibres que mai ningú que l’hagi sentit o llegit, en les poques entrevistes en què es prodiga, n’haurà tingut una mala impressió. Parla el just i necessari, perquè dir quatre coses coherents costa molt d’esforç i no val la pena malbaratar energies. Qui sap si ens té a tots enganyats, però diria que es troba a anys llum dels escriptors-vedets que estan encantats d’haver-se conegut. Ja sabem que al llarg de la història més d’un artista genial ha estat bon fill de-la-mare-que-el va-parir, però tinc la intuïció que ens trobem davant d’un cas ben diferent. No: per desgràcia no hem coincidit mai, però sí que tenim coneguts en comú (qui no es conforma és perquè no vol) que donen fe del seu caràcter afable i humil. Bona prova d’això últim és que opina que la virtut, però també el defecte dels seus llibres, és que són fàcils de llegir. A més, malgrat l’oblit sistemàtic a què ha estat sotmès a Catalunya pel simple fet d’escriure en castellà mai ha polemitzat sobre el tema. A canvi, els polítics potser no, però Barcelona (sempre present a la seva obra) segur que també se l’estima, perquè les ciutats són gent agraïda.

D’acord, sembla bon paio –i què? Aquí parlem de llibres, és clar, i com a gran mestre que és no necessita impressionar ningú amb espectacles de pirotècnia o boa de cabaretera. Gràcies a un llenguatge comprensible i a la vegada treballat amb precisió de rellotger (aquesta és una de les seves grans bondats), construeix arguments accessibles amanits amb personatges que ens fan veure que fins i tot el paio més cafre del món ens pot caure simpàtic, i que és possible atansar-se a aquesta realitat desafecta que ens ha tocat viure amb una mirada amable.

Per tot això, i per molt més que podria dir (se li podran criticar coses, però ja ho farà algú altre), enhorabona i gràcies, Eduardo. Ets una guspira d’esperança per als passerells que pensen que val la pena intentar ser bona gent pel simple fet de ser-ho. Malgrat la qual cosa no deixen mai de delir-se, ni que sigui per un cop, per una recompensa una mica més humida que el petó d’una àvia després d’ajudar-la a creuar el carrer.