–Hola, si els puc ajudar en alguna cosa m’ho diuen.
–Bon dia. Sí, necessitaríem el número 23 d’aquesta xancleta.
–Els hi miro... No, no me’n queda cap. Si volen miro a l’ordinador si a l’altra botiga n’hi ha.
–D’acord, sí. Bé, esperem.
–Sí que el tenen. Si volen els hi podem portar.
–Perfecte, sí, el volem, moltes gràcies.
–Però no es guarden.
–Cap problema, si ens diu quan estarà ja passarem.
–No, però és que no es guarden.
–Ja, però ens el porten de l’altra botiga?
–Sí, puc demanar-ho, però no els guardem.
–Val, doncs sí, doncs demani-ho.
–Però no els hi guardo...
–Bé, si de cas ja anirem a l’altra botiga o ja passarem.
Òbviament, ni van anar a l’altra botiga, tot i saber perfectament on era, ni tampoc van tornar a passar per la mateixa sabateria, on, malgrat que sembla que poden portar la comanda de l’altre establiment, no la guarden, i per això no tenen gaires ganes de portar-la tot i oferir aquesta opció als clients.
Entre sorpresos, emprenyats i incrèduls davant l’absurditat viscuda, la família va travessar el carrer i va entrar a una granja. Mentre esperaven ser atesos, no va costar gaire trobar el número 23 del mateix model de xancleta en una popular plataforma de compra en línia, i tres euros i mig més barat, tot i que a la botiga un cartell anunciava la rematada final de la rebaixes, amb descomptes de fins al 70%.
–La demanem?
–Ens l’enviaran a la Seu.
–I? Podem baixar i aprofitar de pas per comprar plàtans de Canàries a 1,99 €/Kg i no a 4,99 com estaven ahir al supermercat.
En un parell de dies la petita de la família tenia xancletes noves i plàtans per a tota la setmana, mentre, casualitats de la vida, el ministre Torres incidia en una entrevista en la necessitat d’una “mínima formació” per al sector del comerç.