Els darrers temps, arreu del món, moltes empreses i entitats han fet un esforç titànic per posar-se al dia en la seva activitat. Aquest és el cas no solament d’aquelles implicades en processos industrials, sinó que el fenomen també ha afectat el sector serveis, i un dels màxims exponents de l’estrès laboral de la represa, els capellans, que són els coaches i personal trainers de les nostres ànimes immortals. Amb tanta cerimònia acumulada, els pobres no han descansat ni els diumenges, com el jefe, el que, vulguis que no, ha generat un mal ambient de Déu.

La situació no és per a menys. A la cua interminable de parelles esperant per donar-se el “sí vull” s’hi han afegit els batejos –que, cal dir-ho, tampoc són molts– i, aquí sí que és on la maten, les comunions. No podem oblidar que amb l’arribada de l’estiu es va tornar a reactivar el fervor religiós entre les hordes d’infants que duien una eternitat postergant el seu ingrés de gala a la gran família de l’Església. Perquè d’això sí que n’estem convençuts: la devoció infantil deriva exclusivament de la pura inspiració espiritual, i no, com diuen les llengües enverinades, de la carretada de regals (portàtils, telèfons mòbils, una Polaroid de nova generació i pastuqui) que cauen el dia en qüestió –ja m’agradaria veure’ls la cara amb la merda de guardiola d’ET i el joc de compàs que em va tocar a mi.... Per descomptat, res relacionat amb la pressió familiar, directament vinculada al compte corrent dels progenitors, que els mesos anteriors havien compromès una part destacable del pressupost domèstic –tant, que la canalla tindrà celebració, sí, però es quedarà sense anar a la universitat. Ni, en contra del que asseguren els malpensats, amb la fortuna que costa reservar el restaurant o l’hotelet cuquis, a no sé quants euros per cobert, el fotògraf, els lots personalitzats de xuxes i obsequis diversos, el recordatori a color, el vestit de marineret del nen encarregat expressament o el cap de setmana per la nena i les seves amigues a un balneari, per recuperar-se de la tensió de tot plegat, amb actuació dels Pocoyó Boys inclosa.

La sobrecàrrega, és clar, no ha estat problemàtica només per a la confessió catòlica. A la resta del planeta, els representants de la divinitat de torn no han donat l’abast. Les sectes adoradores del diable han anat de cul a segrestar joves verges per als seus rituals, ja que amb el confinament no hi havia manera –ni una ànima, pels carrers–. I alguns rabins han suat la gota grossa: per rebaixar la llista d’espera de circumcisions han llogat per hores personal dels escorxadors del barri, i hi ha hagut vàries reclamacions perquè, home, la cosa no quedava igual de fina.