Ignoro si en l’actualitat la situació és similar, a l’hora de fer-se càrrec del compte després d’entaular-se en una cita amb intencions amoroses. En el moment en què els nois de la meva generació començàvem a buscar companyia, amb la voluntat de trobar amb qui garantir la continuïtat de l’espècie, el ritual d’aparellament a un restaurant acostumava a saldar-se amb el membre masculí de la trobada gratant-se la butxaca. Pagaves, un cop t’havies menjat una pizza, confiant que podries fer el mateix amb els morros de la teva acompanyant.

Val a dir que aquest era un comportament que havies d’adquirir a base de rodatge, i normalment sempre després de patir més d’una esgarrinxada i perdre plomes pel camí. La primera vegada que vaig quedar al vespre amb una noia per jalar alguna cosa vaig sortir de casa amb la pasta justa per a mi, i quan el cambrer va dur-nos el tiquet vaig fer-me el suec. Passada mitja hora allà drets, la senyoreta, exasperada, va pagar la seva part, i mentre ho feia va desgranar un rosari de desqualificacions adreçades al meu panteó familiar que no reproduiré per vergonya. Quan vaig dir-li que molt bé, que en alguns casos els seus epítets eren del tot encertats, però que què hi havia, de popar-me-la una mica, per poc que no m’estrangula. Què voleu que us digui, així anava aleshores, i en part també ara, perquè un estudi conclou que, si més no entre la mostra de 552 universitaris, la majoria espera que la secció masculina assumeixi la despesa en la primera cita. I això, és clar, no és exclusiu de la dimensió restaurativa. Si es tracta d’anar al llit, però no a dormir, sinó a cardar, ja m’enteneu, figura que encara hi ha un alt percentatge de la població que confia que serà el mascle qui encetarà el ritual. No tinc ni idea de com va la qüestió, a dia d’avui, però en els anys que evoco, des de la visió masclista imperant, que una noia prengués la iniciativa era l’equivalent que fos el putón més berbenero que hagués xafat aquest món, mentre que si s’hi resistia més del reglamentari resulta que era una estreta dels collons. De les segones ningú en volia saber res, dissabtes a la nit, i les primeres eren les més buscades en la mateixa franja setmanal, no precisament per demanar la seva mà en matrimoni l’endemà.

A mi, això de llençar-me al desconegut mai no va acabar de donar-se’m bé, i diria que inclús hi havia un component filosòfic: tota la vida m’ha molestat relativament el clixé que els paios pensem més amb el nap que amb el cervell, i per fer-me valdre em negava a atacar abans jo. A la disco, en lloc d’empaitar gaseles m’esperava a un racó, llegint antologies de poesia simbolista francesa, que elles fessin l’aproximació inaugural. Així m’anava.