–Perdona, bona nit, soc una persona cega i m'acabo d’adonar que el baix que he recolzat s’ha torçat i ha quedat al teu seient, et demano disculpes si t’ha molestat. 
–Hola! Sé que no hi veus, t’he vist plegar i guardar el bastó, no et preocupis! I no, no em molesta gens! Si vols te’l guardo mentre no surtis a tocar.
Va ser la primera conversa amb ella, un vespre després de classe. Obrien sessió d’improvisació a Gràcia i hi vaig anar amb la colla. Intercanviàrem unes quantes paraules més i també els contactes, aquella nit. Segons passava el temps, també certes parts dels cercles de gent de cadascú i, en el meu cas, experiències molt boniques i curioses a parts iguals durant gairebé un any. Avui ella és un estel més al firmament des de ja fa un any.
Vaig sortir de l’hospital. Vaig acabar l’últim control oncològic que havia de fer. Estava acostumat a no veure-hi, tot i així, em feia preguntes perquè  tenia il·lusions com qualsevol adolescent. Ho vaig odiar tot plegat quan vaig preguntar si podria tornar a veure-hi i la persona que m’atenia em va explicar de la millor manera que va poder que això era impossible. Malgrat que vaig fer un viatge trist de tornada a Andorra, poc després de l’arribada ja estava jugant a l’ordinador. 
Totes les persones amb discapacitat hem de fer un procés de dol i, encara que és cert que poden existir diferències entre una de congènita i una d'adquirida, aquesta és la via, amb els mateixos salts atzarosos entre les diverses fases. I si ens ho posem a mirar, o ho feu els que pugueu, els dols són iguals i diferents sempre: ruptures, malalties greus, pèrdues, comiats... tothom passa pels mateixos punts aplicats als casos personals. Per tot plegat, encara que avui en dia comencem a tenir una consciència emocional cada vegada més sòlida sobre la importància d’aquest tipus de salut, és essencial que treballem per naturalitzar el procés de dol i a qui el faci, que som i serem tots en algun moment.
A mi em va resultar difícil acceptar-me com a invident, perquè al meu entorn, immediat o no, n'hi havia qui sentia més frustració  que jo pel fet que la situació fos irreversible. Encara avui hi ha qui em qüestiona el fet de, en cas de trobar alguna solució al meu cas concret, negar-me a implementar-la a la meva vida diària, i això és normal perquè alguns dols són compartits. Encara molta gent em diu “tu perquè no hi pots veure, però x” o “quina llàstima que no hi puguis veure, perquè y”, es tracta de gent en fase de negació, d’altres en negociació, i sí, també conec gent que ha arribat a l’acceptació i normalització: els meus amics i la família. Ja ho veieu, faig comèdia sobre tot allò que té a veure amb la vista, no hi hagués arribat sense fer el dol, perquè la comèdia és tragèdia i temps. He triat dues situacions representatives del dol en el meu context personal com a exemples. He après que, igual que de vegades necessito ajuda instrumental, com deia la noia que coneixia, també puc estar tou en moments puntuals i necessitar un altre tipus de suport, i això és el que li ocorre a tothom en aquestes situacions. Des de la meva experiència en aquests temes, a nivell usuari, cal fer un reforç important en la concepció dels processos de dol en dos punts bàsics, el sociopedagògic i l’individual. En el primer cas, i més enllà de la,  cada vegada més necessària, assignatura de filosofia, les escoles esdevindrien un lloc clau en el qual instruir els infants sobre aquesta realitat, igual que es du a terme l’educació sexual. D’altra banda, i des del punt de vista individual, cal deixar de banda la compassió i tirar d’empatia, naturalitzar que el dolor físic ens baixa el rendiment com l’emocional, i demanar ajuda, ni que sigui en forma d’una abraçada, un passeig o un cafè. 
Pel que fa a la noia, la trobo a faltar, tot i que ara la recordo cada dia amb més afecte. M’agrada pensar que mou la cintura quan estic tocant en algun concert amb amics.