Tres dies abans d’acabar l’any 2023 vaig escriure un article, il·lustrat amb una kufia palestina comprada al Marché aux Puces de París, en el qual manifestava la meva confiança que, malgrat les imatges colpidores que ens arribaven de la Franja de Gaza, l’any 2024 ens portaria notícies més reconfortants. Enguany, vull fer l’exercici de comprovar, mitjançant els articles que vaig anar publicant cada mes, si tots aquells desitjos, recurrents però sincers, van tenir un reflex a la realitat.   
El mes de març, ben d’hora, em van assaltar els primers dubtes sobre la capacitat de la nostra societat per millorar. No entenia que durant la commemoració dels vint anys dels atemptats de l’11-M a Espanya, els polítics (i  molts ciutadans) fossin incapaços de respectar la memòria de les víctimes i evitar el fang de les confrontacions partidistes. Per sort, aquells dies van coincidir amb l’estrena a la televisió del documental Un hombre sin más sobre la vida, privada i pública, de José Antonio Labordeta i va ser una injecció d’adrenalina positiva. Fins i tot vaig plantar una figuera al jardí del poble amb el seu nom. L’estiu va començar prou bé. Contemplar la gernació que caminava amb bosses plenes de llibres pel parc del Retiro de Madrid, durant les tres setmanes de la Feria del Libro, va ser una experiència fantàstica. Els llibres són el millor antídot contra la intolerància i l’estultícia. Si tota aquella gent llegia o regalava el contingut de les bosses, el món tenia una oportunitat. A més, la Pamela ens va rebre a la llibreria Ideas del C.C. Príncipe Pío amb una hospitalitat literària i principesca. El mes de setembre, la figuera de Labordeta, malgrat algunes calorades i el sòl poc adobat, va ser capaç de fer una figa (sí, una sola) de carn tendra i dolça. Vaig comparar aquell miracle amb el que esperava que es produís a les eleccions dels EUA i vaig il·lusionar-me amb la possibilitat que la vicepresidenta Kamala Harris derrotés el candidat Trump i el món pogués respirar més tranquil. 
La tardor va fer caure, com fulles seques, les esperances estivals. Les eleccions van donar la victòria a Donald Trump i la seva cort de trastornats perillosos. A final de novembre, les pluges torrencials d’una dana, agreujada pel canvi climàtic, van assolar el Llevant espanyol i es van endur la vida, els béns i els somnis de molta gent (també a la llibreria que la Pamela havia inaugurat al C. C. Bonaire). Ni la resposta massiva dels voluntaris podia apaivagar el desànim davant de la catàstrofe natural i de la misèria moral dels responsables que haurien pogut salvar vides i minvar els danys. 
Tanco l’ordinador, agafo l’agenda del 2025 i apunto amb cura els ingredients que, com si preparés una recepta contra l’abaltiment, necessito tenir a mà durant l’any que comença: podar les plantes del corral-jardí del poble quan la boira escampi; adobar el terra de la figuera de Labordeta i plantar-hi un magraner perquè el de l’any passat no va arrelar; rebaixar la pila de llibres que tinc pendent de llegir a la tauleta de nit; preparar un Sant Jordi fantàstic i signar molts llibres als lectors; trucar als amics per fer el cafè pendent; defensar a capa i espasa una educació i sanitat públiques excel·lents i un habitatge digne per a tots els habitants d’Andorra...
No puc (no ens podem) permetre el desànim!