Em vaig entossudir a portar la contrària i esperar heroicament la fi del confinament amb les existències de paper higiènic que hi hagués a casa. Confesso la preocupació per arribar a la meta, però mentre les veig minvar penso que si més no els metges de família hauran constatat l’excel·lent salut intestinal de la població. És una de les reflexions que em passen pel cap des d’aquest lloc on qui això subscriu pot aïllar-se de l’aïllament i l’allau de tasques frenètiques que impediran que m’avorreixi, sembla ser: segueixo rodes de premsa, envio guasaps, llegeixo posts, miro vídeos de xorrades, aprenc a cosir, contesto guasaps, milloro idiomes, aprenc a cuinar, suo a ritme de zumba (se me’n fot l’escarni de la família llençant cacauets des del sofà), envio guasaps, surto a aplaudir, faig festeta amb els veïns, contesto guasaps, denuncio els veïns, m’estreno amb la rebosteria, faig ioga (ara la família em llença pipes), m’estreno amb la flauta, contesto guasaps, envio guasaps, contesto guasaps... No em dona la vida per a més. A mitjanit estic planxada. Sort d’aquest raconet de pau, aquest recer contra el mundanal ruido que és l’excusat. En ell trobo la pau mental per digerir i canalitzar tota la informació ingerida durant la jornada. I penso: aleshores, en tot aquest camí de “corresponsabilitat” i “repartiment de càrregues” que ens assenyalen per tirar endavant, també s’hi inclouen, els càrrecs públics? Consellers delegats i altres gents de grans emoluments? Començarem aviat a veure el seu exemple coratjós? M’ho pregunto mentre m’estiro pel darrer rotlle. I llavors em recorre una suor de pànic: les fàbriques de paper higiènic seran servei essencial, oi que sí?!
