No és un dissabte qualsevol, és 8 de juny, i al tomb de les 10 del matí ocupo la meva localitat a l’Estadi Olímpic de Roma. En pocs minuts saltarà a la pista el Nahuel, el nostre representant als Campionats d’Europa d’Atletisme de Roma. Aquest cop arribem amb opcions serioses d’assolir la classificació per la final, seria la primera en la història de l’atletisme Andorrà. Em sento eufòric, penso que és el moment, que això no es pot escapar, però a poc a poc el subconscient em traeix i la por m’acaba dominant. Qualsevol excusa em serveix per creure que la cursa no anirà bé: la calor, un estadi impressionant, la fatiga de les darreres competicions. Qualsevol excusa em serveix per pensar que això no acabarà bé. Res de res, el Nahuel acaba fent bons els pronòstics, i amb una solvència pròpia dels grans veterans es classifica sense massa problemes per la gran final. És moment de somiar.
El Nahuel és un atleta fet d’una altra pasta, com ho són el Joan, la Mònica, el Pol, l’Irineu o la Vicky, una fornada d’esportistes que han portat el nostre país a l’elit de l’esport internacional. I tot i que no els conec a tots personalment sé, a través del que he pogut llegir o m’han explicat, que tots ells tenen una cosa en comú, no tenen por, competeixen sense complexos i no s’amaguen davant dels reptes. Tot el contrari, com més gran és el repte més motivats estan.
Els dies previs a la final rebo incomptables felicitacions a través de missatges, trucades o publicacions a les xarxes que es fan ressò de la importància del moment que acabem de viure. Percebo que el Nahuel ha generat molta il·lusió al país, i que molta gent està pendent del que succeirà el dia de la final. Hem aconseguit donar visibilitat al nostre esport, perquè inclús gent que ni tan sols saben que són unes vambes n’estan pendents i em demanen què serà capaç de fer el Nahuel a la final. El sentit comú diu que hauria d’estar a la cua de la cursa, lluitant amb els darrers, i seria un èxit que guanyés un o dos corredors. Però em torno a equivocar. El Nahuel ens ofereix una cursa que no havíem imaginat ni en els nostres millors somnis. Una final colze a colze amb els millors, volent ser protagonista, i lluitant fins al darrer metre per guanyar posicions. Al final assoleix la setena posició, un títol de finalista reservat únicament als vuit primers classificats.
M’envaeix un sentiment d’orgull, aquest noi ens representa. Sortint de l’estadi em felicita el gran Seb Coe. Cofoi, li dic que ja no venim al Campionat a participar, que venim a competir, i que és qüestió de temps que l’himne d’Andorra soni algun dia en un Campionat internacionals. Potser m’equivoco, però amb esportistes com el Nahuel tot és possible.
Atletes com el Nahuel no són habituals. De fet no en tenim tants, i calen moltes generacions i treball perquè en sorgeixi algun i, sincerament, no crec que hagi de ser el nostre objectiu. No podem apostar per un model basat exclusivament a cercar medalles, no tenim massa crítica suficient, som molt petits. L’excel·lència no està en les medalles. Soc ferm creient que s’ha d’apostar per un model on es treballa amb una bona base d’atletes, i per mantenir una bona base d’esportistes és molt important motivar-los i donar-los l’oportunitat de participar en competicions internacionals. Som un país, i això ens dona dret a participar en competicions a les quals molts dels nostres esportistes possiblement no podríem accedir si fóssim una regió d’Espanya o França. Si els nostres atletes no tenen la motivació de participar en aquest tipus de competicions acabaran abandonant, i perdrem opcions de tenir més atletes com el Nahuel. De fet, molt possiblement el Nahuel practiqui atletisme perquè quan era petit va tenir l’oportunitat de veure el Toni Bernadó als Jocs Olímpics. I va pensar que ell també podria tenir una oportunitat d’anar-hi. I com el Nahuel, molts esportistes d’avui en dia són una realitat perquè en el seu moment van inspirar-se en veure andorrans participant en competicions internacionals.
Potser m’equivoco també, però no ho sé veure d’una altra manera, la il·lusió de representar el país i fomentar la partició ens ha permès que l’atletisme andorrà obtingui els millors resultats en molts anys. S’estan batent més rècords nacionals que mai, alguns d’ells que tenien més de 20 anys d’antiguitat, i també hem obtengut els millors resultats a la Copa d’Europa de Nacions de la nostra història, apostant per delegacions àmplies i paritàries. Perquè encara que no ho sembli, l’atletisme també és esport d’equip.
I no m’equivoco quan dic que el dia que tots: federacions, clubs, esportistes, aficionats, administracions públiques i entitats esportives estiguem totalment alineats i compartim la mateixa visió deixarem de parlar del Nahuel, la Mònica, el Joan, el Pol, l’Irineu o la Vicky com una excepció.