Al llarg de la vida, de l’univers circense m’han atret sempre els prestidigitadors i els clowns. A dia d’avui me’n sedueix sobretot el vessant més psicològic i estètic, però els segons els gaudeixo també per pura teràpia. I com que ara em costa trobar el temps per posar els peus en una carpa, he hagut de buscar-me’n un succedani: segueixo la vida política nord-americana, que està plena de pallassos de primer nivell.

No cal remenar gaire per pixar-se de riure: l’allargada i fosca ombra de Trump reuneix les condicions òptimes d’humitat i putrefacció per a la reproducció d’organismes atípics. Un bon espècimen és el difunt Dennis Hof, propietari de varis prostíbuls, a qui li agradava autoanomenar-se “el xuloputes d’Amèrica”. Hof va sortir escollit com a senador per Nevada, amb un 70% dels vots, malgrat haver mort (en un dels seus, ehem, “establiments”, després d’una nit de festa gitana i canastera celebrant el seu 72è aniversari)setmanes abans de la midterm election de fa uns dies. I què me’n dieu de Michael Williams i el seu fantàstic “bus per deportar immigrants”, amb un nom que sembla idea del bessó tarat d’en Doraemon? O d’Arthur Jones, un negacionista que s’enfrontava al demòcrata Dan Lipinski, ell mateix antiavortista i contrari al matrimoni homosexual? O de l’infame Joe Arpagio, l’antic xèrif de Maricopa County (el més dur d’Amèrica, segons el president americà, que el va indultar després d’una condemna per desacatament en un cas de discriminació racial)? Jo, cada vegada que miro el vídeo on el nostre súper-poli confessa “I’m a nice guy. I do my job” (“Sóc un bon paio, faig la meva feina”) és que me’l menjaria a besitos i el convidaria a viure sempre amb mi a la meva plantació de piruletes. La nota seriosa d’aquest panorama delirant de botzines (“moc-moc”), persecucions, patinades i caigudes a la pista central, la donen Alexandria Ocaso-Ortez, la congressista més jove de la història del país, descendent de porto-riquenys, i Jared Polis, un dels pocs polítics americans que no amaga la seva homosexualitat, i la resta de noms, com ara Lupe Valdez, Rashida Tlaib o Ilhan Omar, tots ells representants de minories.

El més sorprenent és que, tot i perdre la cambra de representants, i empassar-se tots aquests niggas, esquenes mullades i dones torracollons a les institucions pàtries de la seva Amèrica xunga, Trump qualificava el resultat del procés de tremendous, formidable. Què hi dieu? a) ens té a tots enganyats i és el demòcrata més militant de tots els temps, o b) és l’hereu natural de Ronald MacDonald? Respongueu l’enquesta i entrareu en un fantàstic sorteig: si el guanyeu, us enviem en Donald a amenitzar la propera festa d’aniversari dels nens.