Que no us enganyi la foto: jo no soc jo, sinó que em toca fer de Roser Porta, habitual a la columna dels dilluns. Vinc, és clar, guarnit amb els cabells tintats i metxes blaves, per estar a l’altura. Tanmateix, he d’esquivar un escull difícilment salvable: la genuïna m’ha fet jurar que m’abstindré de dir paraulotes ni barbaritats, i m’ha advertit que si parlo de marranades o de nens menjant-se els mocs em caurà un calbot. I no sé sobre què escriure.

La meva companya i amiga té per costum tractar de qüestions de caràcter literari, i per bé que a voltes es permet algun estirabot, l’usual és que faci gala d’un estil d’allò més correcte, carregat, això sí, de fina ironia i, quan cal, de la necessària contundència. A tall d’exemple, us convidaria a fer una ullada a Els reis del mambo, dins d’aquesta secció, en què se centrava en un parell d’autors l’obra dels quals (que cap de nosaltres dues no gosaria titllar de res semblant a literària) s’apropa a la llegenda negra dels passadors andorrans durant la II Guerra Mundial. Si en lloc d’aquella Roser signés les línies la que fa els honors avui, o sigui jo, més que coronar-los com a monarques de ritmes tropicals potser hauria parlat d’ells en termes diferents. Cosa, cal dir-ho, poc probable, perquè no en tinc ni idea, del tema, com tampoc entenc un borrall de la vida i obra de Francesc Viadiu, Caterina Albert, Maria Mercè Marçal o de la Merche, que és com les dues Rosers anomenem afectuosament la mestra Rodoreda. La Roser i el seu alter ego, moi même, coincidim més en altres menesters, com ara la igualtat de gènere, i en la forma de gestionar el debat d’una forma sana, calmada i allunyada d’estereotips. Pateixo, però, d’una altra tara: només seré dona l’estona que duri la vostra lectura, i si bé ella podria elucubrar respecte del que comporta ser malamadre i no provocar a ningú cap accés d’acritud, jo soc un subproducte (amb metxes, això sí) d’una tradició patriarcal i pollocràtica. Si se m’acudís atacar algunes de les controvèrsies que l’original passa pel sedàs, en el mateix instant en què desaparegués l’encanteri d’aquesta insòlita aventura transgènere veuria perillar els meus exogenitals, als quals, a còpia d’anys plegats, vulguis que no he acabat agafant cert afecte.

Ja ho veieu: la Roser de pega està de pega. De manera que, cagada de mena com soc, començaré a acomiadar-me de les seves lectores assídues, circumstancialment també meves, tot confiant que la Rosi, com acostuma a dir-li el meu jo masculí, torni aviat a ocupar el seu espai. Inclús m’atreviria a assegurar, sense cap mena de temor a equivocar-me, que és un sentiment compartit per la bona majoria de les que heu arribat fins aquí.