Guerres civils, mundials, fredes, santes, híbrides, dialèctiques... són conceptes que, qui més qui menys, tothom coneix i fins i tot en pot donar algun exemple. Ara n’haurem d’integrar un de nou: guerra d’aranzels. I tot gràcies a un president de color taronja i clenxat, titllat per molts d’ignorant. Entrem en una nova era en la qual els conflictes armats, de trinxeres, ja no són necessaris per liar-la parda, com deia l’altra. Semblen anacrònics; la guerra d’Ucraïna, per exemple, fa mandra ja en aquest nou context que sacseja l'statu quo.
L’oncle Sam ha decidit, amb l’America First a la boca, que qui vulgui importar béns cap als States, haurà de pagar taxes, en molts casos indecents, dinamitant així el lliure comerç, l’economia oberta que ha imperat en els intercanvis comercials mundials. I és que en Donald pretén que el seu país torni a ser gran de nou preconitzant l’autarquia. Insta el país a produir tot allò que necessita i a deixar d’importar.
Jo no hi entenc gaire d’economia, només soc mestre d’escola, però analitzant la situació m’adono que, de manera oportuna, podem aplicar allò del peix que es mossega la cua. Amèrica produirà per al mercat domèstic, acabarà tenint excedents que no podrà exportar a causa dels aranzels que la resta del planeta aplicarà també als productes americans. També em ve al cap allò del pan para hoy... El motiu, diu, és que durant molts anys la resta del planeta ha estafat a Amèrica en aquesta qüestió, que han sortit perdent sempre en els balanços comercials.
Ara s’enorgulleix d'un món que ha entrat en pànic, diu, i que ha començat a llepar-li el cul, literalment, per tal d’aconseguir acords bilaterals. Sap que disposa d’una altra arma, l’energètica. Sap que té part de la paella pel mànec. Més que un president, sembla un hooligan assessorat per una colla de matons que li riuen les gràcies i que l’esperonen, recordant-li una època suposadament gloriosa dels EUA, sota la presidència del també republicà proteccionista McKinley, conegut com a Aranzel McKinley, en la qual també es taxaven les importacions. En el que no insisteixen gaire és en el fet que les polítiques aranzelàries de McKinley anaven acompanyades d’entrades massives de mà d’obra barata estrangera, per assegurar la producció. Qüestió amb la qual Trump no deu estar massa d’acord. 
Salta la notícia. Trump anuncia una moratòria de 90 dies per als aranzels més elevats i els deixa al 10%. No pas per a la Xina,  a qui li augmenta fins al 140%. Reacció immediata: les borses tornen a disparar-se a l’alça. Els països volen cap als EUA per tancar acords, diu. La reorganització de l’ordre econòmic mundial està ara en standby i en mans del president megalòman de la primera potència mundial, que assegura que tot va segons el planejat. La promesa d’una era daurada per la manufactura nord-americana haurà d’esperar. Resta sobre la taula la qüestió xinesa.
De moment, el made in China ja estableix noves estratègies comercials amb els països de l’àrea d’influència i fins i tot amb països del Vell Continent. 
Per resumir, guerres civils o mundials, tengui. Guerres fredes o santes, tengui... Guerra comercial, ara també, tengui. Guerra nuclear i guerra de les galàxies, falti. Esperem que imperi el sentit comú quant a la primera i, en relació amb la segona, si algú ens visita algun dia, que ho faci amb bones intencions. Però ben mirat, el món estant en mans d’individus com Putin i Trump, si algú ve des de l’espai exterior, ben segur que girarà cua, veient el panorama.
Gràcies, per tant,  a tots dos!