Arribats a una edat que fa prudent no publicitar, t’adones de les curioses marrades que es fan al llarg de la vida. En el meu cas, he començat enguany una apassionant etapa de docent al col·legi Sant Ermengol, més de tres dècades després que hagués finalitzat el meu període com a alumne. Sé que pot semblar anecdòtic, però en les darreres setmanes estic vivint un aiguabarreig de sensacions, que em transporten a records d’infància i joventut, alhora que em fan viure la realitat actual, farcida de projectes docents il·lusionants.
El col·legi és un projecte plenament consolidat, molt prestigiós, i de gran càrrega simbòlica, pel fet d’haver format moltes generacions d’alumnes des que va ser fundat, per iniciativa del bisbe Iglesias, l’any 1966. Tot i que l’edifici es va construir al solar on hi havia les ruïnes de la capella romànica de Sant Pere, es va decidir batejar-lo amb el nom d’un gran prelat urgellenc: Sant Ermengol, bisbe, noble i gran senyor feudal pirinenc. Protagonista indiscutible del seu moment històric, aquell llunyà i apassionant segle XI que va esdevenir transcendental per forjar la nostra identitat i cultura pirinenca.
Ermengol va ser canonitzat des d’antic, i venerat com a advocat per demanar pluja, així com a protector envers els perills de l’aigua, com les inundacions o les torrentades. Aquesta curiosa advocació, segurament li devia ser atorgada pel fet de morir accidentalment, en caure des del Pont de Bar. Ell mateix estava supervisant les obres, que devia promocionar igual que les de bona part de la xarxa de camins d’Urgellet, com el del famós pas pel congost de Tres Ponts.
La seva fatal mort, precipitant-se sobre el Segre, va donar origen a múltiples versions sobre la recuperació del seu cos, i els miracles que s’anaven esdevenint, fins que finalment va ser tret del riu prop d’Organyà, amb uns ganxos. Per cert, aquesta eina ha batejat des de llavors, tota la bona gent d’aquesta vila, famosa també per les seves homilies.
La seva obra en vida, i posterior veneració, ha donat un llegat artístic molt important, d’entrada li devem la construcció de la primera catedral netament romànica d’Urgell, en el mateix indret que l’actual, si bé devia quedar empetitida en poc temps, atès que en la centúria següent, s’edificaria la que podem gaudir avui en dia, promoguda per Ot, un altre dels nostres bisbes santificats.
Cal sumar-hi altres obres de gran valor, algunes d’elles custodiades al Museu Diocesà ubicat a la Seu, com la seva casulla de seda o les dues urnes destinades a custodiar les relíquies del Sant, una policromada del segle XVII i l’altra, magnífica obra d’argenteria realitzada al segle XVIII, pel famós argenter Pere Lleopart. Ambdues tenien una curiosa funció, d’una part contenir el cadàver del bisbe, de l’altra, facilitar treure’l en processó en moments que se li requerís la seva mediació divina.
El personatge va ser tan important en el seu moment històric, que no està exempt de certes controvèrsies entre els historiadors. Membre de la nissaga vescomtal de Conflent, prelat del bisbat més extens de la Catalunya Vella, que aglutinava des de la Ribagorça a la Vall de Ribes, així com bona part del Berguedà, Urgell i Solsonès. Astut governant i ferm defensor dels seus drets jurisdiccionals.
A tall d’exemple, enguany se celebra el mil·lenari d’un famós plet que va tenir amb l’abat de Santa Cecília d’Elins, per la possessió del terme de Cortiuda. El judici, guanyat pel bisbe, va ser celebrat a la col·legiata de Ponts. Com a curiositat, Ponç Bonfill, el més famós jurista medieval català, va presidir el litigi.
El Consell General d’Andorra el té com el seu patró, per això a l’antiga sala de plens de Casa de la Vall hi té dedicada una capella. Una figura, per tant, de gran significat històric, pel seu llegat, com per covar la nostra identitat pirinenca, urgellenca i ponentina.